Ja fa un munt d’anys, no recordo ni com ni per què, vaig comprar el llibre de contes La oveja negra y demás fábulas del desaparegut escriptor de Guatemala Augusto Monterroso. Crec que va ser arran d’un exercici de classe tot just quan estava començant a formar-me com a escriptor i periodista cultural, però ja us dic que no ho tinc del tot clar. Però la realitat és que és dels pocs llibres originals, vull dir comprats, que encara conservo de la meva fallida de 2008, quan vaig haver de malvendre, gairebé a pes, tot el meu patrimoni cultural, inclosos quasi tots els llibres. Tan sols en vaig salvar els meus (és a dir els escrits per mi) i els que considerava imprescindibles, dels quals si me’n desprenia definitivament era sinònim de morir. I, d’alguna manera, vaig morir per després ressuscitar. Però, insisteixo, aquesta meravella de la micronarrativa va quedar-se amb mi. Per alguna devia ser.

Tot aprofitant la meva recent estrenada col·laboració en aquest prestigiós web cultural en general i literari en concret, vaig seleccionar aquest recopilatori de contes hiperbreus així com el propi autor i el seu nanorelat més famós, El dinosaurio:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

El propi autor va reconèixer en entrevistes que hi havia infinites interpretacions del text. Al meu humil parer, el primer que em ve al cap és el fet que els dinosaures van estar milions anys a la Terra abans que nosaltres. Encara que se’n van extingir gairebé tots, la seva repercussió natural en general i animal en particular és molt més important que la nostra recent i transitòria circulació pel planeta blau. Aquesta n’és una de les moltíssimes lectures, com argumentava el mencionat escriptor.

Pel que fa als contes del propi llibre que avui i aquí analitzem, La oveja negra y demás fábulas, us en vull destacar dos de sobre manera. El primer i també molt breu però no tant titulat El paraíso imperfecto i que diu així:

“—Es cierto —dijo melancónicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno—; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve.”

Mai tres ratlles van ser tan complexes i van mostrar tant i tant, sobre la cultura, la humanitat i l’espiritualitat. La lliçó de l’ús perfecte dels signes de puntuació, sobretot tenint en compte que estem parlant d’una peça literària brevíssima, és irrefutable. El fet de començar amb un guió de diàleg (encara que en realitat sigui un monòleg) ja és en sí mateix una declaració d’intencions. Va existir un home (o l’Home, és a dir la Persona, tots els humans que vivim, hem viscut i viurem algun cop) que va tenir la sort d’anar-se’n (que no anar-hi) al Cel, al Paradís, amb majúscules. I s’hi estava millor que mai, com era l’esperat. Però la perfecció, el Cel, ser a prop de Déu, també té inconvenients perquè l’autor ens parla d’amics, però no de família, i només de música i literatura, però no de la resta d’arts, sense les quals també es malviu, encara que ja estiguis mort a nivell físic. Seguim, emperò, amb la classe magistral de signes de puntuació: punt i coma; punt i coma. Podria haver emprat els dos punts el primer cop, i el punt i seguit a les dues ocasions. Però no, per què. Amb el punt i coma ja n’hi havia prou, i perquè hi havia diverses comes per l’enumeració dels utensilis celestials. I per finalitzar, el clímax i el desenllaç més dramàtic que s’hi podia esperar: el cel ara és amb minúscules, perquè no pot haver-hi cap altre Cel. Aquesta és l’autèntica moralina de la història: quan has assolit el teu objectiu no té cap sentit mirar enrere, però tampoc mirar endavant, perquè no hi ha futur, només repetició i gaudi tranquil del present.

En quant al segon conte que us disseccionaré és el titulat La buena conciencia, el qual té setze línies de text. El títol ja et prepara per acceptar que els seus personatges seran, d’alguna manera, bons o com a mínim que se’n penediran si han fet quelcom dolent. Però, és clar, una de les gràcies supremes de la ficció és el punt de vista; per això, covards de tarannà que som tots els narradors, utilitzem el comodí de l’apuntador en 3a persona omniscient, aquell minidéu que si s’equivoca o opina no passa re, perquè no som nosaltres realment (no, i ara) sinó un ens inventat per a l’ocasió, que no deixa de ser un personatge més de la història de marres. Al que anàvem… Aquest conte ens parla de la ironia i de la hipocresia de la tribu, de la secta, és a dir de la raça humana. Perquè quan un col·lectiu es veu amenaçat és capaç de canviar, dràsticament, el seu rol i fins i tot la seva ideologia per pànic al que diran els altres, com si això fos important a la vida. I, fins i tot, primer es passa per la degeneració sexual i la seva repressió, per després acabar sent més pervers que al començament. És la involució de l’ésser humà, de la vida. Del zero a l’infinit. Del raonament insignificant que no va venir, precisament, de les estrelles.

Octavi Franch