La meva gravadora dilueix reflexions disperses amb l’eufòria d’en Joan Frank, que ha dirigit, escrit i fotografiat un drama per on la Mort batega i la Vida s’escola.

(Fotografia de Moises Torne)

Què és “Ànima”?

És una pel·lícula d’extrems: violenta i polipoètica. Però sobretot és un homenatge al meu germà, que va morir de leucèmia fa dos anys. Com que em veia incapaç de parlar-ne directament, vaig partir d’una notícia succeïda el 2005 que em proporcionava un personatge terminal i un comiat. I hi vaig poder ajuntar la part espiritual amb una de policíaca…

Quin és el Cos que ha fet possible “Ànima”?

L’hem tirat endavant gràcies a l’esforç cooperativista del Laboratori d’actors de cinema i de tots aquells que hi han invertit econòmicament mitjançant una campanya de micromecenatge: És una pel·lícula molt artesanal. I hem aconseguit una història que ha passat pel 26è Festival Internacional de Cinema de Girona, s’està projectant a dues sales comercials i, fins i tot, s’estrenarà a Argentina!

La protagonista, l’Emília, pateix la vida amb un sentit dramatisme. En què s’assembla la seva a la dels espectadors?

Tots plegats estem vivint en una època de triple crisi: econòmica, de valors, i existencial. Qualsevol persona de classe mitjana o alta pot trobar-se en una situació de risc social segons els moviments o accidents que tingui la seva vida. Ningú no està exempt del que passa a l’Emília!

Pot la violència ser poètica?

Quan portes un dolor extrem com el que té l’Emília a una altra dimensió, es converteix en polipoesia. La nostra pel·lícula ho reflecteix. I també beu del “Postpànic”, que hereta les idees d’autors com Fernando Arrabal.

Què és el Postpànic?

Una forma d’expressió artística: Els extrems es poden tocar. I podem fusionar-los sempre que sapiguem on està la corda fluixa. Les garotes són una menja exquisida, però protegeixen la seva carn amb punxes: L’Emília també té les seves punxes. I, a dins, guarda la innocència i la il·lusió.

Quan l’Emília és a punt de morir, se li apareix en somnis el seu pare i li diu: “Ara et sentiràs més connectada a les petites coses.” 

Són les arrels de la nostra pròpia existència. Sovint passem pel món efímerament sense adonar-nos que el contacte amb la natura i amb el ser humà són el més important. Després del trànsit de la vida, amb tots els seus colors, l’Emília entra en una nova dimensió i podrà adonar-se que vivia!

A la pel·lícula, també parles de com ens influeixen les persones que se’ns creuen al camí, “ànimes” que cal seleccionar.

Més important que el que fem o deixem de fer és qui ens rodeja o qui deixem que ens rodegi. N’hi ha que són “ànimes” destructives; d’altres ens ajuden a acostar-nos a les petites coses tot i que, quan les coneixem, no hi veiem els punts de connexió amb nosaltres. Hem de tenir un radar. Es tracta de comunicar-nos amb les persones, de trobar-hi la complicitat i fer-hi equip. També volem dir amb “Ànima” que és el moment de l’intercanvi!

La gravadora empetiteix amb el somrís final d’en Joan Frank. I descansa dolçament.

Per Juan Marea

 

“Ànima” es projecta als Cinemes Girona de Barcelona el 30 d’octubre i el 6 de novembre.
http://www.cinemesgirona.cat/projeccions/anima
https://www.facebook.com/animaemilia