Els boscos es van inventar per perdre-s’hi, diran alguns. Jo en discrepo: D’això ja s’encarreguen les grans ciutats sense gaire esforç. Els boscos són el paradigma dels ecosistemes: Perquè convivint, les nostres fulles són més verdes. Les nostres arrels poden ser profundes viatjant sota terra. I, a més, ens protegim millor de la xafogor deshumanitzadora dels nuclis socials.

El Círcol Maldà així ho entén també i segueix l’actor Òscar Muñoz pels seus voltants. Precisament on solem sentir-nos estrangers a causa de l’explosió turística.  I on som cruelment zombificats pel consumisme comercial.

I comença el joc: Jugarem a ser arbres replantats. La regadora està en mans de l’Òscar i el repte,  aconseguir que no fugim a la clariana. L’adob, el contestatari text d’en Bernard-Marie Koltès, no pot escampar-se a la babalà. Per això, l’artista ha de començar per triar-nos d’entre la multitud anònima. I ho fa amb ofici: Després de cridar-nos i sacsejar la zona de confort (què collons és això?), serem seus. El rol de captaire s’ha de distingir dels prejudicis. Ha d’allunyar doncs el discurs de la corrupció del pidolaire, d’aquell que lamenta la seva dissort a canvi d’unes monedes (ni puta idea de què són!). No ho té fácil perquè som una colla i ha de lluitar contra l’estructura original del monòleg (articulat com si s’adrecés a un sol transeünt) per a què ningú dels espectadors se senti exclòs. Recorre llavors a una interpretació contundent equilibrant el gest brusc i els brams inconformistes amb la mirada de desemparament (l’Òscar la té).

Es guanya la nostra confiança però encara no haurà trobat el seu espai escènic, aquell on el personatge ja no passa per allí sinó que hi viu. Mentre sembla convèncer-nos que hi ha un complot generalitzat contra pobres diables com ell, ens va tancant més i més i acabarem a la seva llar, bastida de cartons acollidors i catifes que aixopluguen amb habilitat el nostre esperit solidari apaivagat.

I succeeix el miracle: Ens relaxem i ja no ens preocupen més les injustícies socials. Ni la inadaptació de l’individu fora de la seva terra. Ni tan sols la incomunicació afectiva multiplicada després d’un “polvo” apressat. Cap altra de les coses que ens havia anat detallant l’Òscar al llarg del seu “tour de force”.

I no perquè l’obra de Koltès no sigui punyent avui (però cada cop menys pel seu maniqueisme). Tampoc perquè no ens atrapés el nouvingut escènic, que passa del clam desequilibrat al xiuxiueig ingenu. No. La qüestió és que al seu cau la nit ja no cau amenaçadorament: Les nostres branques s’han encreuat amb fermesa i no la deixen passar.

Per Juan Marea

“La nit just abans dels boscos” es representa al Círcol Maldà de Barcelona fins al 9 de novembre.
http://circolmalda.cat/la-nit-just-abans-dels-boscos/