Archivo de la etiqueta: The Beatles

Crítica cinematográfica: Vivir es fácil con los ojos cerrados, de David Trueba

poster_Vivir_es_facil_con_los_ojos_cerrados

“Living is easy with eyes closed”, afirmaba John Lennon en la hermosa Strawberry Fields Forever, una canción que escribió para The Beatles durante los días que pasó en Almería rodando Cómo gané la guerra, el film antibelicista de Richard Lester. Ahora, más de cuarenta años después, David Trueba recupera ese verso para titular su nueva película, Vivir es fácil con los ojos cerrados, una road movie tragicómica en la que consigue recrear con acierto la España decadente de la década de los sesenta, el país en el que los grises repartían estopa a las puertas de la Monumental, Eleuterio Sánchez, El Lute, se convertía en mito y Manuel Fraga se bañaba en las playas de Palomares, una época extremadamente dura en la que una parte de la población pasaba hambre y malvivía bajo la amenaza constante de la represión.

El director madrileño ha tomado como punto de partida la historia verídica de Juan Carrión, un profesor de inglés que enseñaba el idioma de Shakespeare a sus alumnos a partir de los temas de The Beatles que escuchaba en la radio clandestina; pero transcribir la letra de las canciones de oído no era una tarea sencilla, así que, cuando supo de la presencia de Lennon en Almería, no dudó ni un instante en viajar desde Cartagena para entrevistarse con él y, de esta manera, conseguir que le aclarara los interrogantes que tenía acerca de sus composiciones. Trueba recupera esa aventura (tan solo cambia el nombre de Juan por el de Antonio) y le añade algo de ficción y algún que otro apunte autobiográfico (el disgusto de Juanjo cuando ve peligrar su melena lo vivió uno de sus hermanos) para confeccionar Vivir es fácil con los ojos cerrados, un relato que utiliza ese viaje y la figura de John Lennon como metáfora de una ilusión, la de dejar de vivir con miedo y empezar a emprender uno mismo su propio camino, una quimera necesaria para una sociedad sin ilusiones que ansiaba una bocanada de aire fresco en esa España de 1966.

El trío protagonista, en un fotograma de la película
El trío protagonista, en un fotograma de la película

David Trueba se ha rodeado, en esta ocasión, de sus actores más fieles para completar el reparto: Jorge Sanz y Ariadna Gil son los padres del rebelde Juanjo, y Ramón Fontserè ejerce de propietario del chiringuito El Catalán, además de mostrar su habilidad para tocar La presó del Rei de França a la trompeta; ah, y como curiosidad debemos señalar la presencia de Valentí Guardiola (sí, sí, el padre del celebérrimo entrenador del Bayern Münich) como eficiente peluquero. Sin embargo, Trueba ha confiado en dos jóvenes sin excesiva experiencia a sus espaldas para ejercer de protagonistas: Natalia de Molina y Francesc Colomer firman un excelente trabajo a sus órdenes, ellos son unos convincentes Belén y Juanjo, compañeros de fatigas del bondadoso y quijotesco maestro, un enorme Javier Cámara que, aquí, logra una de sus mejores interpretaciones, capaz de hacer sonreír al espectador con su ingenio para, acto seguido, emocionarle con su sabiduría y ternura.

En un momento de la película, Antonio comparte una teoría según la cual la música del cuarteto de Liverpool subsistirá al paso del tiempo: “Su música es alegre y melancólica, como lo es la vida, y por eso la gente hace suyas las canciones de The Beatles; los años han pasado, de los Fab Four solo Paul McCartney y Ringo Starr siguen vivos, pero Antonio estaba en lo cierto: las canciones que elaboraron en sus diez años de existencia conjunta siguen vigentes en el imaginario colectivo. De la misma manera, Vivir es fácil con los ojos cerrados merece tener una larga vida cinematográfica porque está confeccionada exactamente con esos ingredientes: alegría y melancolía, sonrisa y emotividad, además de ser una maravillosa lección vital y optimista para aquellos que tienen la sensación de que nuestros actuales gobernantes, como entonces, no tienen intención alguna de que veamos algo de luz en el futuro.

Título: Vivir es fácil con los ojos cerrados
Director: David Trueba
Intérpretes: Javier Cámara, Natalia de Molina, Francesc Colomer, Ramón Fontserè, Jorge Sanz, Ariadna Gil, Rogelio Fernández Espinosa, Valentí Guardiola
Guión: David Trueba
Año: 2013
Duración: 108 minutos

____________________
Escrito por: Robert Martínez

Anuncios

Show musical: Beatlemania, en la sala Barts.

Copia de FLYER BARCELONA ESPAÑOLLa prestigiosa banda Beatlemajesty rendirá tributo a los Beatles en Beatlemania tras siete años de representaciones todas las noches de la semana en el Casino Theatre de Las Vegas. Beatlemajesty, compuesta por algunos de los miembros del elenco original de Beatlemania en Broadway, es la mejor banda tributo a los Beatles del mundo. El grupo actuará en Barcelona del 19 al 30 de junio en el Barts.

Experimenta la música, la magia y los recuerdos en una increíble función del espectáculo oficial Beatlemania. Esta producción reúne a varias generaciones para celebrar la música y la magia de los Beatles.

Beatlemania es un nuevo concepto de entretenimiento en Broadway. Los críticos, amantes del teatro y expertos audiovisuales han coincidido en que se trata de la producción teatral audiovisual más ambiciosa del momento.

Beatlemania nació como una revista musical en Broadway, que se centraba en la música de los Beatles y su relación con los eventos y cambios en la sociedad de los agitados años sesenta.

beatlemania_foto-0Originalmente concebido y producido por Steve Leber y David Krebs, Beatlemania comenzó con las previas el 26 de mayo de 1977 en Boston. Se estrenó en el Winter Garden de Broadway el 31 de mayo de 1977, y estuvo en cartel hasta el 17 de octubre de 1979, con un total de 1006 representaciones.

Al estreno de Beatlemania acudieron las personalidades y famosos del momento, entre ellos Andy Warhol, Michael Jackson y Steven Tyler de Aerosmith. Beatlemania se representó también en otros dos teatros de Nueva York: el Lunt-Fontane y el Palace. Después de su paso por Broadway Beatlemania comenzó una gira que duró hasta 1983, con representaciones por Estados Unidos y otros países. En su momento más próspero, Beatlemania contaba con varias compañías permanentes en ciudades repartidas por todo el globo, así como temporadas limitadas por otras ciudades.

¡Ahora tú también puedes compartir los recuerdos!
¡Beatlemania llega a Barcelona y Madrid!

“Beatlemania” se representará en Barts del 19 al 30 de junio de 2013 y en el Teatro Nuevo Apolo de Madrid del 3 al 14 de julio de 2013.

Entrevista: Alma Simonne, cantant que presenta el seu primer disc, Alma Simonne.

Alma_Simonne

Deixar la feina per dedicar-te a la teva veritable passió no deu ser una decisió fàcil de prendre, però encara avui hi ha gent que ho arrisca tot per emprendre un nou camí que el motivi més. Alma Simonne és una d’aquestes persones capaces de donar aquest pas i dedicar-se a allò que realment l’entusiasma: la música. Les cançons del seu primer disc (Alma Simonne) es poden trobar a iTunes des de fa un any, però per aconseguir el seu treball físicament encara haurem d’esperar: Simonne utilitzarà, properament, la plataforma de crowdfunding Verkami per a reunir els diners necessaris amb què fer una primera edició del treball. Culturalia va voler parlar amb ella del procés que la va portar a canviar la seva feina en publicitat per la carrera de cantant, i ella va acceptar prendre un te en una coneguda cafeteria del carrer Muntaner, una conversa en què va transmetre grans dosis de simpatia, passió i una confiança total en la seva feina.

Nosaltres et vam descobrir al recital poètic organitzat per “Tens la Paraula” el passat mes de desembre. ¿Com va sorgir aquella col·laboració? Coneixies prèviament la tasca del grup?

Va ser molt curiós: jo no els coneixia, ells van contactar amb mi per convidar-me a la presentació de l’Antologia poètica; en aquella trobada jo hi vaig anar amb els meus CDs per a mostrar la meva feina al Joan (Grasa), i els devia agradar ja que, més endavant, em van proposar que fes una petita actuació durant la presentació d’un altre llibre, on vaig interpretar quatre temes acompanyada d’un guitarrista. Finalment, em van tornar a trucar pel recital del passat mes de desembre, i així va anar tot.

Ets llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques, però vas deixar la teva feina per apostar fort per la música. ¿Què et va fer prendre aquesta decisió tan arriscada?

Portava molts anys compaginant les dues coses –la meva feina com a publicista, relacions públiques i, ocasionalment, com a periodista amb la música–, i sempre tenia la sensació de fer moltes feines i no dedicar-me al 100 % a cap, massa dispersió. També pensava que si dedicava més temps a la música aconseguiria una evolució més notable, saps? Arriba un moment en què és esgotador tocar en sales en males condicions, el resultat no acaba sent el desitjat, des d’un punt de vista musical no és satisfactori. A més, va coincidir que vaig tenir unes quantes cançons escrites, vaig conèixer un productor que em va animar a gravar un disc amb aquell material, amb els onze temes, així que em vaig veure obligada a deixar la feina i tancar-me tres mesos a l’estudi per gravar, havia d’estar disponible per a la promoció, buscar actuacions de manera activa, planificar bé els assajos amb els músics,… Va arribar un moment en què tot va confabular a favor per deixar completament la publicitat i centrar-me en la música.

Te n’has penedit en alguna ocasió?

[Dubta uns instants, s’ho pensa bé abans de respondre] No d’una manera real, però, de vegades, per la inestabilitat del sector sí que he tingut moments de replantejar-me la situació. La de músic és una carrera de fons i no saps mai què t’espera en el futur, hi ha moments en què mires al teu voltant i penses: ‘Ostres, què complicat, no?’, i no saps mai si ha arribat el moment de tornar a dedicar-te a alguna cosa en paral·lel i, així, assegurar-te la vida, o si, pel contrari, encara és aviat i has d’apostar més fort per tu mateixa i posar-hi més energia i més força. Aquest punt de dubte, vulguis o no, de tant en tant va apareixent perquè no tens la certesa del que vindrà després. Però penedir-me com a decisió personal, no, de fet ha estat el millor que he fet a la vida.

Defineix-te com a cantant. Quin és l’estil amb què t’identifiques més: jazz, soul, blues?

És més aviat jazz amb tocs de soul, potser m’inclino més per una línia més clàssica, no tant per la vessant més indie, com poden ser Björk o Lana Del Rey. M’agrada que els recursos que faig servir s’assemblin més als de les dives jazzístiques de l’època de l’Aretha Franklin que no a les artistes que ara estan sorgint en la música més independent, m’inclino més per l’old style. I en aquest procés també estic treballant per tal que la tècnica i l’expressivitat vagin de la mà, no busco una tècnica molt depurada que acabi sent freda ni tampoc pretenc que l’expressivitat sigui tan exagerada que acabi desvirtuant la cançó, més aviat busco l’equilibri perfecte entre les dues vessants.

Ets l’autora dels onze temes del teu disc de debut, Alma Simonne. ¿Quan i per què vas començar a compondre?

Componc des de fa molts anys, però el material que està inclòs al disc és dels darrers cinc anys, són temes que ja vaig veure amb una certa lògica, amb una estructura ben marcada, amb una riquesa concreta,… Les d’abans potser eren més aviat intencions, no acabaven de quallar pròpiament com a cançons. ¿I el per què? Doncs no hi ha un propòsit conscient, no ho sé, m’estic a casa i em surt una melodia, m’assec al piano, hi incloc uns acords…

¿Quin procés creatiu segueixes a l’hora de crear les teves cançons: primer escrius la lletra i després la música, o treballes just a l’inrevés? Quina part és per a tu la més senzilla?

En general surt primer la melodia, i a partir d’aquí faig petits arranjaments, hi incloc uns acords concrets, penso en el tempo que pot convenir-li més segons el que em suggereix aquella melodia,…, i així vaig desenvolupant el tema, busco una tornada, penso els canvis que li poden convenir més, modulacions, vaig fent proves, gravo fragments per veure com queda, i si al final n’estic satisfeta, si el resultat és una cançó amb entitat i no el fruit de “tallar-enganxar” diversos fragments sense connexió, doncs ja la tinc. D’altres vegades el procés és diferent: ‘Ain’t No Revolution’ o ‘Rickshawalaa’ són dos exemples de cançons que van sorgir senceres, jo sempre vaig amb la gravadora a sobre per conservar les idees que em vénen al cap, i aquelles dues les vaig fer en un moment, hi vaig afegir els acords i… ja tenia temes nous! Pel que fa a la lletra, sempre és l’últim que faig.

La primera cançó que vas fer de forma completa va ser ‘I’m not easy’, un títol molt eloqüent. Què volies expressar amb aquesta peça?

La vaig escriure fa uns cinc anys, i és d’un moment en què havia renunciat a moltes coses per a evolucionar com a persona, vaig marxar a l’altra punta del món durant un any per estar amb mi mateixa, per endreçar els meus pensaments, i també venia d’independitzar-me de casa dels pares, així vaig fer la cançó, és una mena de reivindicació de mi mateixa i de les meves decisions, com si digués a tothom: ‘Tinc els meus motius i crec que és el que he de fer’.

‘Abuse’ parla de la violència de gènere. ¿Què et va fer escriure aquest tema?

Empatia amb les persones que pateixen violència de gènere. Aquesta sembla una problemàtica molt televisiva, però sovint no hem d’anar massa lluny per a trobar persones que estan destrossades després de patir abusos, ja siguin psicològics o físics. Per tot això volia fer una cançó esperançadora, volia transmetre la idea que amb un tractament adequat, amb un bon entorn, etc., si la persona té la capacitat de trobar-se a si mateixa una altra vegada i vol deixar enrere la por, l’abús, ho pot fer, fugir, en definitiva, dels factors negatius que implica una relació desigual entre dues persones que no necessàriament han de ser parella: malgrat que el cas més evident és el de la violència de gènere, l’abús moltes vegades sorgeix per altres bandes (família, amistat,…). Personalment, sento molta empatia amb aquest tema, i vaig pensar que aquesta seria una bona manera d’enviar un missatge d’esperança i de força.

Portada del disc 'Alma Simonne'
Portada del disc ‘Alma Simonne’

Quins altres temes t’inspiren a l’hora de realitzar les teves cançons?

La veritat és que el camp de coses que m’interessa és una mica heterogeni. En els meus temes m’agrada introduir elements reivindicatius, però no amb vocació per generar un impacte especial, sinó simplement per expressar una opinió, és a dir: potser no estem creant la societat de la millor manera possible i tenim dret a qüestionar-nos si el que tenim ara és el màxim a què podem aspirar, perquè segurament hi ha elements que no funcionen bé, i a mi no em sembla que un sistema en el qual una cinquena part de la població viu molt bé a costa de la resta sigui l’ideal. Tot això a mi em preocupa, i ho utilitzo en alguna cançó, com per exemple ‘Ain’t No Revolution’, on parlo des de la perspectiva del consum responsable; aquesta cançó dibuixa una persona a qui no li importa res que no siguin les seves pròpies necessitats, i si a la televisió hi apareix una notícia desagradable, doncs l’apaga i llestos. Aquest és un tema habitual en les meves cançons, però també hi és present el desamor, evidentment; suposo que parlo principalment d’aquelles coses que em remouen per dins. El cert és que escriure les lletres em costa bastant perquè, per fer-ho, has de remoure sentiments, i per això és molt més difícil que no pas realitzar la música.

Escrius les teves cançons en anglès. ¿Per què en anglès, i no en català, per exemple? ¿Has pensat incloure, en un futur, alguna cançó en un altre idioma en el teu repertori?

És possible però no és segur, depèn del que em demani la cançó. Fins ara, per l’estil que faig no trobava coherent utilitzar el català o el castellà perquè és un estil més aviat americà, per dir-ho d’alguna manera. A més, de petitona sempre anava cantant tot el dia, era una mica plasta [Riu]! Em passava el dia cantant, no parlava anglès però ho intentava a la meva manera perquè pretenia imitar el que em posaven els pares –també músics, i escoltaven molta música anglosaxona–. Suposo que he crescut cantant en anglès, fins i tot pensant les cançons en anglès, no crec que hagi estat ni tan sols una decisió conscient, quan em vaig posar a escriure ho vaig fer directament en anglès aprofitant que ara el parlo i el puc expressar decentment, i a més em quadrava més per l’estil, la fonètica, la manera d’executar-lo, per tot això em sento molt més còmoda en aquest idioma.

Hi ha algun artista que t’hagi influït especialment?

N’hi ha bastants: Aretha Franklin, Janis Joplin, Alanis Morissette, Diana Krall, Norah Jones, Frank Zappa, Andrew Bird, en el seu moment Coldplay, també The Beatles, João Gilberto,… M’agrada escoltar tot tipus de música i per això les meves influències són una mica heterogènies.

I algun cantant actual amb qui t’agradaria fer un duet?

M’encantaria actuar amb Concha Buika, també amb Diana Krall, no sé, suposo que amb qualsevol artista que tingui una coherència musical i estigui fent coses interessants.

Has viatjat per mig món –Bèlgica, Suècia i Austràlia–, però ¿el destí que més t’ha marcat és l’Índia? Allà has col·laborat en diverses onegés, com ‘Music for Them’, i hi vas rodar el videoclip de ‘Rickshawalaa’. Parla’ns de la teva experiència allà. Què hi feies?

Hi he estat quatre vegades, la primera hi vaig anar després d’estar a Austràlia, on vaig tenir contacte amb gent de l’Índia perquè, durant un temps, vaig treballar de cambrera en un restaurant dels Hare Krishna [Riu], una experiència molt curiosa, la veritat. En aquell entorn em vaig acabar encisant per tot aquell estímul sensorial que sovint s’associa a l’Índia, pel tema religiós, la fe, la litúrgia tan bonica que tenen, així que només un any després de tornar d’Austràlia vaig comprar un bitllet bé de preu cap a l’Índia i me n’hi vaig anar amb només una motxilla, sense pensar-m’ho gaire…

Molt valenta.

O impulsiva. I aquell viatge em va transformar, és un altre món, hi ha molts factors que fan trontollar els teus pensaments, l’estructura social d’allà és totalment diferent, és qüestionen tots els seus referents, amb els aspectes positius i negatius que això comporta. Realment és diferent, te n’adones que el que havies après fins aquell instant no té perquè ser com t’han ensenyat, hi ha altres maneres d’entendre el món, d’entendre l’existència, de relacionar-se,… També hi trobes molts contrastos, gent molt rica i gent molt pobra, i això et provoca una mica de mala consciència, però no des de la pena, connectes amb moltes coses que aquí amaguem perquè no són agradables, com ara la malaltia, la mort, la pobresa extrema,… Quan estàs allà tot això ho naturalitzes, passar-ho malament perquè veus com estan les coses lluny de casa també és un bon aprenentatge, a partir d’aquella estada penses molt en quines coses dónes prioritat, en què inverteixes el teu temps, en què et preocupa, per què estàs lluitant, tot això és una bona manera de replantejar-te la pròpia vida.

Vas estudiar interpretació a l’escola Eòlia. ¿És aquesta la teva segona passió?

La carrera completa no, només vaig fer entrenament actoral. Durant un temps em vaig qüestionar si incorporar la interpretació a les meves actuacions era una possibilitat interessant, però ara mateix estic més enfocada en la música, vaig començar en teatre per guanyar expressivitat dalt de l’escenari, em va agradar molt, personalment em va aportar moltes coses, i m’ho vaig plantejar, però ara només penso en la música i no desviar-me tant del meu camí.

Descartes dedicar-t’hi en un futur?

No ho descarto, però hauria de dedicar-m’hi molt per polir moltes coses.

Els primers dies de l’any són ideals per a expressar els nostres desitjos per als propers mesos. Què esperes del 2013? ¿Quins projectes tens previstos per aquest any?

Properament utilitzaré la plataforma Verkami per tal de finançar el meu primer disc, però no és el projecte de l’any, de fet a finals del 2013 m’agradaria tenir clar el repertori pel proper disc i començar a buscar la manera de finançar-lo. Tinc molts propòsits a nivell personal, que són els més importants, com no deixar de creure en el que faig ni en el que vull encara que de vegades sigui molt difícil, ni tampoc permetre que m’afecti la negativitat del moment actual; en definitiva, mantenir la consciència i la disciplina.

Per acabar, aprofita aquest espai per a promocionar els teus propers concerts; on et podrem veure en les pròximes setmanes?

El 15 de febrer estaré com a convidada especial en un concert benèfic per l’associació AFA (una escola d’esport adaptat) a l’Auditori de Cornellà, els propers dies penjaré tota la informació al meu web. També estic organitzant la presentació del meu darrer videoclip: ‘Photograph’, gravat juntament amb el Patrick Hopmans, una vetllada en què també farem un petit concert i que ja anunciaré quan estigui tot tancat.

N’estarem pendents.

 

Més informació: http://almasimonne.com/