Todas las entradas por trglsbrs

Literatura

Crítica llibre: Veus de mort als encants vells de Sylvia Lagarda-Mata

Deja un comentario

Si us heu llegit La llavor immortal: els arguments universals de Jordi alló i Xavier Pérez, us sentireu una mica desinflats amb aquest premi Santa Eulàlia de Novel·la de Barcelona. I ara us dic perquè, no patiu. Balló i Pérez argumenten que ja no hi ha històries originals i al anar passant els capítols de Veus de mort als encants vells, he sentit com si ja hagués sentit aquesta història.

A veure, no em malinterpreteu, té sentit atorgar el premi a Lagarda-Mata. Estem davant una novel·la molt ben documentada, des del punt de vista arquitectònic, històric i fins i tot administratiu, com és el del funcionament de la ciutat de Barcelona de finals del segle XIX.

L’ autora és capaç de dibuixar al lector una ciutat de contrastos, de llums i ombres, on al 1840 et podies trobar amb les primeres voreres (de fusta) però també a gent vivint a les coves de Montjuïc. I Lagarda-Mata arriba a elevar a Barcelona a nivell de protagonista.

Estem davant una ciutat amb caràcter, plena de secrets, misèries i que, fins a cert punt, ens recorda a un poema de Edgar Allan Poe. I no és casualitat, ja que es Poe qui va idear el nostre protagonista Auguste Dupin per al conte Els crims de la rue Morgue (1841), considerat com el primer detectiu fictici de la història, abans que el famós Sherlock Holmes.

El segon protagonista, Els Encants, un espai de venda d’objectes usats i de segona mà que és considerat com els més antics d’Europa. Segons Lagarda-Mata «Després d’una epidèmia de pesta, la venda d’articles de segona mà com la roba, els mobles i altres objectes es va traslladar al carrer de la Fusteria, fora de la muralla». Els llibres, en canvi, es venien a la plaça de Sant Sebastià. Amb la seva descripció aconsegueix endinsar al lector dins l’atmosfera dels Encants del segle XIX .

I el tercer protagonista és Dupin, que no és ni detectiu, ni policia, però que té habilitats deductives. Criat a Perpinyà per apartar-lo de la barbàrie de la revolució Francesa i la restauració, iniciarà aquest viatge per saber qui ha pogut matar per un llibre seu. Així en certs moments la trama i l’essència del caràcter de Dupin ens transmet aquesta dicotomia entre la il·lustració francesa, la Inquisició i la impermeabilitat administrativa a Catalunya.

Cadascun dels personatges té la seva pròpia veu, no estan supeditats al protagonista, i estan creats com a personatges rodons, amb les seves contradiccions i lluites. Personatges que aprofiten per parlar de la culpa, la maldat, el pecat, la pèrdua, el perdó i que podrien inclús ser ells els protagonistes d’una segona part de les aventures de Dupin.

Amb una trama molt ben estructurada, amb els girs inesperats que ha de tenir tota bona novel·la policial, aquesta pulcritud i estil cuidat que emula la narrativa del XIX m’ha frenat una mica. Tot i això l’autora ha sabut mantenir el suspens i l’interès del lector, donant a comptagotes la informació de manera pausada i mantenint un equilibri entre la trama principal i les subtrames.

És un llibre que no sols entreté, sinó que també convida a reflexionar sobre la naturalesa humana i els secrets que tots tenim. Recomanada per a aquells que gaudeixen d’una bona història de misteri amb un toc de realisme i profunditat emocional. Sí, la història atrapa, perquè l’autora ha sabut teixir i esquitxar amb cura i documentació històrica la trama urbanística de Barcelona, des dels barris més benestants fins al bullici del call jueu.

Sylvia Lagarda-Mata és llicenciada en Ciències de la Informació i màster en Comunicació Audiovisual. A finals dels anys setanta ja escrivia sobre els mites i la iconografia de Barcelona, i des de llavors no ha parat. Va ser cap de publicitat a la Generalitat de Catalunya. Ha estat guionista de documentals, creativa publicitària, i durant molts anys ha fet de professora de Comunicació, Cinema i Televisió. Entre els seus llibres cal destacar Fantasmes de Barcelona (2009), El diable és català (2014), Catalunya, terra de pirates (2021) i Catalunya, terra de bandolers (2021). L’any 2008 va escriure una novel·la en castellà, Mazapanes amargos, que va quedar finalista del Premi Sent Soví, i el 2020 va publicar L’ombra de la Magui encara és al jardí. Aquesta és la seva tercera novel·la.

Títol: Veus de mort als encants vells
Autor: Sylvia Lagarda-Mata
Editorial: Comanegra
Publicació: Febrer 2024
Pàgines: 352
Presentació: rústica amb solapes
ISBN: 978-84-19590-87-9
Preu: 20.50€

Teatro

MAR I CEL, AL TEATRE VICTÒRIA

Deja un comentario

50 anys ja des del naixement de la companyia Dagoll Dagom. I jo recordo com si fos ahir, aquella pujada a Barcelona, amb el grup de teatre del poble , el 1988 per veure Mar i cel,  una obra que em va captivar perquè havíem llegit a l’escola un text de Guimerà, i perquè la Isabel Soriano, amb la seva veu innocent i forta, va arribar fins a dalt de tot de la platea.

Tornar a recuperar l’espectacle, no és banal, és un obra tan actual, encara, que es fa necessària, el conflicte etern entre els diferents, entre els que tenen poder i els que es veuen sotmesos. I tot i estar ambientada al segle XVIII, podem imaginar-nos perfectament el dolor de les famílies que actualment es veuen obligades de fugir de les seves cases.

Mar i cel, un muntatge estrenat l’any 1988 –amb l’adaptació que Xavier Bru de Sala va fer del text original d’Àngel Guimerà, amb música d’Albert Guinovart–, reposat el 2004 i el 2014 i que retorna per quarta vegada, amb un repartiment nou, tot i que per mi Saïd , sempre serà el Carlos Gramaje, i nous elements tècnics que de segur faran aixecar al Teatre Victòria.

Prenent com a punt de partida l’expulsió dels moriscos de l’any 1609, l’obra situa Saïd i els seus homes, un grup de pirates obligats a buscar-se la vida pel món després que els arrabassessin les seves terres, viatjant sense rumb preestablert en el seu majestuós vaixell amb un grup de presoners cristians, entre ells Blanca, una delicada jove a punt de casar-se. Aviat, però, començaran els conflictes entre els mateixos pirates, incapaços d’arribar a un acord sobre què fer amb els captius, amb Saïd tractant de mantenir la seva autoritat entre els seus companys al mateix temps que veu com l’aversió que sent vers Blanca va deixant pas a l’amor.

Per tot això resulta evident que Dagoll Dagom sap crear musicals de factura impecable, els avalen cinquanta anys de trajectòria triomfal, però el gran encert de Mar i cel, ara ja convertit en un clàssic del musical català, és haver aconseguit popularitzar les seves cançons entre el seu públic potencial, que arriba al Teatre Victòria completament entregat a la causa, predisposat a gaudir dels temes més coneguts de l’espectacle; així, no és d’estranyar que les interpretacions de “Per què he plorat?” i, sobretot, l’“Himne dels Pirates” siguin els moments més celebrats pels espectadors.

«Mar i cel» es representarà al Teatre Victòria a partir del 14 de setembre de 2024.

Equip artístic

Text: Xavier Bru de Sala
Música i orquestació: Albert Guinovart
Dramaturgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella y Miquel Periel
Direcció original: Joan Lluís Bozzo
Direcció Mar i Cel 2024: Anna Rosa Cisquella y Miquel Periel
Direcció musical: Joan Vives y Sergi Cuenca
Disseny d’escenografia i vestuari: Montse Amenós e Isidre Prunés
Dissey de so: Jordi Ballbé
Disseny de caracterizació: Eva Fernandez
Equip de producció


Horaris: dimarts i dimecres a les 20:00 hores, divendres a les 18:00 hores, dissabtesa les 16:30 i a les 20:15 hores i Diumenges a les 17:30 hores

Web: https://www.teatrevictoria.com/es/cartelera/c/183_mar-i-cel.html

Preu: de 30 € a 60 €
Idioma: català
Durada: dues hores, amb descans de deu minuts.

Literatura

Estoig Prosa 1, 2 i 3 de Joan Maragall

Deja un comentario

Estreno el 2023, amb ganes de rellegir els nostres clàssics i quina millor forma que començar amb Joan Maragall.

Al cap de més de cinquanta anys de l’edició de Selecta, nova edició de les obres completes de Joan Maragall editades per Edicions 62.

La nova edició de les obres completes de Maragall és una iniciativa de l’Arxiu Maragall en la qual ha treballat un equip d’especialistes. El projecte va començar el 2021, amb l’edició del volum que aplegava tota la poesia i el teatre originals de Maragall, i es completarà el 2023 amb el volum que recollirà les traduccions. L’estoig de tres volums que publiquem ara —Prosa 1. Articles 1892-1901; Prosa 2. Articles 1902-1911 i Articles inèdits; Prosa 3. Discursos. Pròlegs. Opuscles. Llibres—, permet posar de nou a l’abast dels lectors aquella part del pensament de Maragall que més va influir en la societat del seu temps, a través dels articles als diaris, etcètera., i és un pas importantíssim de cara a coronar l’any que ve l’edició de les Obres completes de Joan Maragall que dirigeix Lluís Quintana amb la col·laboració d’Ignasi Moreta i Francesco Ardolino.

Joan Maragall (1860-1911) va ser un dels representants més significats del Modernisme, d’una incidència cabdal en la vida artística i cultural catalana de finals del segle XIX i començaments del XX. Com a poeta, representa una fita molt important: en ell culmina la tradició de la Renaixença, en certs aspectes, mentre que en altres inaugura clarament la poesia moderna. Maragall va ser també un notable periodista i autor d’assaigs de gran interès ideològic, cultural i polític.

Títol: Estoig Prosa 1, 2 i 3 de Joan Maragall
Autor: Joan Maragall
Editorial: Edicions 62
Publicació: 2022
Pàgines: 2.550 Presentació: Estoig 3 volums
ISBN: 9788429779141
Preu: 125€

Uncategorized

Exposició: Per bruixa i metzinera

Deja un comentario

No hi ha res més fàcil que fer un a sopa o més aviat una poció. Si, reconec que és una símil estrany per començar una critica sobre una exposició que ens parla del paper de la dona, bruixa, a l’època medieval, però reflexionen-hi una mica. Per fer una sopa posem una serie d’ingredients crus a un olla ben gran, les verdures, la carn , les especies, ho cobrim d’aigua freda, i deixem que vagui pujant la temperatura a poc a poc, fins que està bé o ens vessa tot plegat. I això , és el que es va anar coent , salvant les distancies durant l’edat mitjana. La societat, (olla) empobrida, assetjada pels senyors feudals, els impostos i les pandèmies (ingredients), van anar creant un xup xup , lent fins que el poder de l’església- inquisició, va determinar que hi havia certs personatges (ingredients) que havien de ser erradicats.

Segons deien Luter i Calvi, la bruixeria era una de les activitats més antisocials per la qual cosa, es feia mereixedora dels més severs càstigs. «Les conseqüències que porta a una societat el fet que es cregui objecte d’actes màgics constantment són incalculables, ja que tot el sistema de sancions religioses o legals s’ha d’ajustar al que podríem anomenar sentit màgic de l’existència». Però molt abans, fins i tot Plató va parlar de la Bruixeria i afirmava que qui en fes mal ús de li hauria d’aplicar sanció.

En aquest marc general cal esmentar que a Espanya el sant ofici, va intentar posar una mica d’ordre al poder dels tribunals locals, i per això les xifres de crema de bruixes, són molt inferiors a les de Europa, on entre els segles XVI i XVI van a mar a la foguera a l’Anglaterra Anglicana més de 50000 persones i a Alemanya es creu que unes 100000.

Pel que fa al cas català, destaca especialment la figura del dominic Vicent Ferrer (1350-1419), el qual contribuí decididament a difondre entre la població la nova creença i delicte de l’existència de la bruixeria, dones que és dedicaven a fer verins, tirar malediccions i causar desgràcies.

A partir de 1420, arran dels sermons de Ferrer, que anaven tirant ingredients a l’olla, aquell nou crim va tenir una llei que el reforçava i Catalunya va esdevenir un dels epicentres de la persecució de bruixes a nivell europeu amb més de 400 casos registrats sota l’acusació d’ésser «bruixes i metzineres», i només un 10% dels casos eren homes.

La gran majoria dels estudis han demostrat que la majoria de caceres van tenir lloc en regions poc controlades per un poder central, sinó que eren les autoritats locals les que iniciaven el procès recolzats per denuncies de veïns o parents llunyans. Aquestes autoritats locals reivindicaven el seu poder fins i tot davant la Santa inquisició que va intentar frenar el fenomen de persecució amb poc èxit.

Pel que fa al perfil de les dones jutjades en aquests tribunals locals, les víctimes principals de l’acció judicial serien dones vinculades al món de la
salut i de les pràctiques pseudomedicinals. Es tractava d’un conjunt de pràctiques femenines que havien estat objecte de demonització durant els segles baixmedievals, de forma paral·lela a la consolidació de la nova ciència mèdica masculina i als canvis operats en la teologia i la pràctica inquisitorial, fet que desembocà en la seva vinculació a l’esmentat «estereotip de la bruixa»amb el pas al segle XV. Durant els segles de la cacera, moltes d’aquelles dones serien vistes amb sospita pels seus veïns i veïnes, essent assenyalades com a responsables de les malalties i morts que afectaven les seves famílies i bestiar.

Així que ja tenim tots els ingredients necessaris, un context sociopolític amb lluites de poder entre senyors, terratinents, elits polítiques, població empobrida, església controladora de les creences, analfabetització, accés al coneixement i a les humanitats limitat, i tot això va afavorir unes lluites pel control de la població que van estar dirigides cap a aquells que volien escapar de la norma, o eren un problema per als seus veïns. Una mescla perfecta, cuinada al llargs de dos segles que va acabar amb els judicis i sentencies per a més de 400 anomenades » bruixes i metzineres» a Catalunya.


https://www.mhcat.cat/esmhc/exposiciones/exposiciones_en_linea/per_bruixa_i_metzinera/la_cacera_de_bruixes_a_catalunya

https://www.mhcat.cat/esmhc/exposiciones/exposiciones_en_linea/per_bruixa_i_metzinera

Literatura,Uncategorized

Crítica llibre: Massa deutes amb les flors de Iolanda Batallé

1 comentario

Vaig triar-te a l’atzar, sense saber que et buscava. Amb la força de la teva coberta, amb ombra, el grafisme de la lletra i el raig d’esperança simbolitzat amb una flor en vaig tenir prou.

Que fossis dona i la teva escriptura en català van determinar la tria. i no em vaig equivocar.

A Cada capítol m’he sentit tant jo que hagués volgut subratllar en roig i verd la teva prosa. Perquè has donat veu a tot allò que moltes hem sentit, i no hem gosat dir i ens han obligat a no pensar i oblidar. I aquests pensaments petits i secrets han anat creant amb els anys i les decepcions, capes i capes de pols, escames i calç que difícilment aconseguim desfer-nos-en.

Així, la veu del Pere, de la Rita, el Joan, el foraster i el Pinko, juntament amb el de la Maria, la mare que és va suïcidar, apropen a la nostra escriptora en crisi, la seva veritat, com van viure ells la pèrdua, com es va haver de reubicar la família per tirar endavant, com van afrontar l’adolescencia i la viudetat. Totes les seves vides i la del seu entorn conformaran una narració amb diferents tons, perfils i personalitats, que junts donaran sentit a un relat que s’inicia quan la Maria i el Pere es coneixen a la postguerra, fins a l’actualitat.

I sorprèn, ja al final de la novel·la, que la Maria (que va voler regalar temps als seus fills i marit) se li doni veu. Per explicar, justificar el fet del suïcidi, un fet que és difícil d’entendre i explicar i donar-li sentit des de fora. Però que llegint aquest bocí d’espai dins la novel·la et fa pensar que potser les seves raons no eren les equivocades.

La lectura és fàcil i amena, ja que ha construït el relat com si d’una conversa es tractés. Frases curtes, pauses, amb el to necessari adaptat a cada personatge, amb les seves contradiccions i naturalitat a mode de conte o de conversa informal de whatsapp.

Títol: Massa deutes amb les flors
Autor: Iolanda Batallé
Editorial: Columna
Publicació: 2023
Pàgines: 249 Presentació: tapa tova
ISBN: 9788466430814
Preu: 20.50€

Literatura

Crítica llibre: Murs d’aigua, de Marta Tena Subirats

Deja un comentario

Onada edicions publica en un format molt còmode per l’estiu l’última proposta de la Marta Tena. Estem davant de poc més de 416 pàgines que costa portar una lectura fluida. No us equivoqueu, la trama és complicada i gens previsible, però personalment m’ha faltat intriga i foscor en els seus paràgrafs, i menys conflictes interns dels protagonistes.

Després de la lectura d'»Una lluna a la finestra» esperava que les noves aventures de la Jana Miró, m’atrapessin de la mateixa manera en aquesta nova aventura. Potser el llibre em va arribar en un moment amb poc temps per robar-li a la vida i deixar-me engolir per les pàgines, però m’ha costat poder entrar a la trama.

Marta Tena aconseguix però, fer un retrat molt acurat del paisatge de les terres del Sénia, és fàcil ubicar molts dels llocs que descriu i imaginar-te transitant per les diferents carreteres. Tot i això, de vegades m’he sentit sobrepassada pels detalls a l’hora de voler retratar la gastronomia, els vins, i m’ha semblat que no calia repetir-se tant en un aspecte que ja va descriure en profunditat en el seu primer volum.

Els personatges de la Mercedes i especialment de la Bruna, la nostra segona protagonista, han quedat una mica desdibuixats i és una pena, perquè el lector no acaba d’entendre les seves motivacions, ens falta una mica més de capes i matisos de la seva infantesa i adolescència, però sobretot ens falta poder entrar al seu subconscient per empatitzar amb elles. Com ho fa amb la seva àvia, la Carmen, de qui ens podem posar a la seva pell.

Entenc que possiblement aquest silenci o omissió del passat de la Bruna és definit per la voluntat de Tena, de sorprendre el lector a l’hora de desvetllar el desenllaç de la trama, així i tot hagués preferit un capítol menys sobre els dubtes existencials de la Jana i dels seus conflictes a la feina i més perfil psicològic del personatge de la Bruna. Ja que he trobat a faltar la tensió persistent que tant em va enganxar d’ «Una lluna a la finestra«.

Marta Tena Subirats és nascuda a la Sénia (Montsià) en ple hivern de 1966. La passió per la llengua i la literatura la van portar a estudiar Filologia Hispànica en plena joventut i Filologia Catalana en la seva maduresa. Des de fa un grapat d’anys és catedràtica de Llengua i Literatura castellanes en un institut de secundària i professora associada al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV. També és doctora en Didàctica de la llengua i la literatura. El seu lligam amb les lletres no s’acaba amb la passió d’una voraç lectora ni la d’una professora amb vocació, sinó que s’ha reforçat amb la d’autora de tres novel·les: Juego de Quimeras (Ed. Dauro, 2015), Tots els colors del vent (Onada Edicions, 2017) i Una lluna a la finestra (Onada Edicions, 2020), amb les quals es compromet amb la memòria i la gent del seu territori. Ha estat guanyadora del I Premi del V Concurs de Microrelats Molí Fariner d’Agullent (2022). En la seva pàgina web http://www.donadelletra.es es pot gaudir dels articles que publica mensualment en l’Ebre Digital i d’altres textos com narracions inèdites, poemes, vídeos…

Títol: Murs d’aigua
Autora: Marta Tena Subirats
Editorial: Onada Edicions
Col·lecció: Narratives
Pàgines: 416
Publicació: 2023
ISBN: 978-84-19606-27-3
Format: Tapa tova
Preu:
• Tapa dura: 20,90 €

NOTA CULTURALIA: 7,1

Tere Gilisbars

Literatura

Novel·la: Esperant el diluvi, de Dolores Redondo

Deja un comentario

Entre els anys 1968 i 1969, l’assassí a qui la premsa batejaria com a John Bíblia va matar tres dones a Glasgow. Mai no se’l va identificar i el cas encara continua obert avui dia.

A la novel·la, a principis dels anys vuitanta l’investigador de policia escocès Noah Scott Sherrington aconsegueix arribar fins a John Bíblia, però un problema de cor a l’últim mo­ment li impedeix detenir-lo. Tot i el seu estat de salut fràgil, i contra els consells mèdics i la negativa dels seus superiors perquè continuï la persecució de l’assassí en sèrie, en Noah segueix una intuïció que el durà fins al Bilbao del 1983, just uns quants dies abans que un autèntic diluvi arrasi la ciutat.

A qui no li entren ganes de submergir-se en aquest thriller literari, després de llegir la sinopsi que ens presenta Columna Edicions de la novel·la Esperant el diluvi de Dolores Redondo.

Dolores Redondo es defineix com «una escriptora de tem­pestes» i amb aquesta nova novel·la, basada en fets reals, ens condueix fins a l’epicentre d’una de les tempestes més grans del segle passat, alhora que retrata una època en plena ebullició política i social. És un homenatge a la cultura del treball, ple de nostàlgia per un temps en què la ràdio era una de les poques finestres obertes al món i, sobretot, a la música. I és també un cant a la camaraderia de les quadrilles i a les històries d’amor que neixen d’un pressentiment.

Una obra enlluernadora amb uns personatges que ens porten de la crueltat més espantosa a l’esperança en l’ésser humà.

Dolores Redondo (Donostia – Sant Sebastià, 1969) és l’autora de la Trilogia de Baztan, el fenomen literari més impor­tant dels últims anys. Les tres entregues d’aquesta trilogia, El guardià invisible, El llegat dels ossos i Ofrena a la tempesta, han arribat a tres milions de lectors fidels, i entre el 2017 i el 2020 se’n van estrenar amb èxit les tres adaptacions cinematogràfiques. A la trilogia la va se­guir Et donaré tot això (Premi Planeta 2016), la novel·la guanyadora d’aquest guardó més venuda dels últims temps. El 2019 va pu­blicar La cara nord del cor i va tornar a l’uni­vers de Baztan. L’adaptació de la novel·la s’està desenvolupant com a sèrie televisiva a Hollywood. El 2021 es va reeditar Els privilegis de l’àngel, la seva primera novel·la. Avui ja són 38 els idiomes als quals s’han traduït les seves obres a tot el món.

Títol: Esperant el diluvi
Autora: Dolores Redondo
Pàgines: 576 Editorial: Columna edicions Idioma: Català Enquadernació: Tapa dura ISBN: 9788466429849 Publicació: 2022 Traductora: Núria Parés Sellarés Preu:
• Tapa dura amb sobrecoberta: 22.90 €
• eBook (Epub 2): 10.99 €

Uncategorized

Critica llibre: Cambó. L’últim retrat de Borja de Riquer

Deja un comentario

Sinopsi: Cap al 1930 tots van voler ser Francesc Cambó. Autèntic protagonista de la vida política espanyola, va ser el més rellevant i modern dels regeneracionistes, el dirigent més influent del catalanisme emergent, un parlamentari brillant i documentat. La seva ambició el va fer imaginar una reforma i modernització de l’estat compatible amb l’existència d’una plena autonomia catalana.

Voler perfilar la vida publica i privada d’una persona és difícil, i més si aquesta està emmascarada per biografies oficials, exageracions, mentides i floritures. Borja de Riquer amb L’últim retrat, publicat per Edicions 62, aconsegueix fusionar, després de 30 anys de documentació i recerca, una part de la realitat del personatge.

I és que Cambó és un personatge complex, amb molts matisos, però Riquer aconsegueix construir a partir de la seva correspondència política i privada un identitat narrativa pròpia que atrapa al lector, fent un retrat acurat de la seva vessant tant pública com privada.

Coneixem, gràcies a la recerca acurada i a l’afany de l’autor per perfilar la personalitat del personatge, la seva fortuna, els buits intencionats alhora d’escriure les seves memòries, les seves amants… i ens ho presenta amb els documents que ho corroboren i donen validesa a les seves afirmacions. Però aquests fets, que per al lector són interessants, els presenta de forma aleatòria i s’escapen del relat per perfilar el caràcter d’un Cambó que fa l’afecte que està més interessat en alimentar el seu ego i posició social que no pas aconseguir una autonomia real per a Catalunya. I potser és això el que passa, que existeixen dos Cambó, un que és creu el relat que defensa a Catalunya i lluita per la autonomia, i un altre que es ven als favors del règim Espanyol per engreixar les seves butxaques. Com per exemple el capítol on Riquer ens parla dels període entre 1917-1922, quan Cambó opta per fer fort el règim d’Alfons XIII, quan té l’oportunitat de lluitar pels interessos Catalans.

I és gràcies a aquest suport a una monarquia ofegada que aconsegueix fer la fortuna amb la creació de la CHADE, i es pot permetre construir-se una casa a l’estil art deco i viure sense cap restricció financera ni moral dins l’Europa més rica, desenfadada i poderosa dels feliços anys 20.

Riquer conclou en el seu llibre que Cambó va fracassar com a polític nacionalista, possiblement és així, ja que no va aconseguir la autonomia que reclamava per a Catalunya, però va triomfar com a personatge influent dins un regim arcaic, aconseguint fortuna, i posició social, bandejant critiques, sobrevivint a un atemptat I navegant entre dos bandes. Va ser per al catalanistes una figura que intentava defensar els interessos de la nació i per als espanyols una figura que donava la possibilitat d’obrir-se a la política més regeneracionista. Per mi, un clar exemple de les estretes vinculacions entre la política i els interessos econòmics que malauradament 100 anys després segueixen vigents. I es que llegint L’últim Retrat es fa inevitable establir paral·lelismes, més que plausibles, amb la política actual.

Borja de Riquer i Permanyer és catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les seves publicacions destaquen Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1977), L’últim Cambó: 1936-1947 (1996), Alfons XIII i Cambó. La monarquia i el catalanisme polític (2015), Cambó a Argentina: negocis i corrupció política (2016) i Anar de debò. Els catalans i Espanya (2016). Entre les distincions hi ha la Medalla d’Honor de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2017). És president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Títol: Francesc Cambó. L’últim retrat
Autor: Borja de Riquer i Permanyer
Editorial: Edicions 62
Publicació: 2022
Presentació: Tapa dura amb sobrecoberta
Pàgines: 960
ISBN: 9788429780697
Preu:
• Tapa dura: 24.90€
• eBook:12.99€
NOTA CULTURALIA: 9,5
——

Tere Gilisbars

Literatura

Crítica literària: Punt cec de Paula Hawkins

Deja un comentario

Sempre que m’arriba un llibre intento no escoltar els comentaris d’amics i coneguts, perquè sé que soc molt influenciable a les opinions d’altres lectors.

Així que tan bon punt Columna edicions em va fer arribar l’exemplar, el vaig començar a llegir i el vaig devorar en tres hores. Són 159 pàgines de lectura molt amena, senzilla, que et va atrapant. Penso que la seva lectura és tan fàcil perquè Paula Hawkins crea una trama tan previsible que des de la pàgina vint ja intueixes que passarà. El lector s’enganxa si, però es perquè va reafirmant les seves idees i se sent satisfet d’haver-ho endevinat.

Just quan començava a pensar que potser m’equivocava i hi hauria un gir argumental per sorprendre’m, l’autora cau en els tòpics com si fos dins una roda de hàmster d’on no sap sortir sense ensopegar en l’evident.

I que me’n dieu de l‘Edie? Com és possible que una dona en ple segle XXI no sigui capaç de veure i confrontar la realitat que es va coent al seu voltant? El Jake i en Ryan juntament amb l’Edie van creixent creant una xarxa de secrets, mentides i desitjos, que embolcallen la seva suposada amistat. I la posen per sobre del bé i del mal. No és fins a la mort del Jake que aquesta sinergia és veu pertorbada i es descobreix tota la veritat. I aquests tres personatges principals, amb unes personalitats ben marcades haurien pogut donar més joc a Hawkins per crear una trama amb més girs i sorprendre mínimament el lector.

Però Hawkins es queda a la superfície amb uns personatges estereotipats i previsibles. L’autora s’oblida fins i tot del que jo considero que hagués pogut ser el cinquè personatge, el paisatge d’Escòcia, el seus penya-segats i la seva boira que ho embolcalla tot. L’autora intenta fer una descripció de la casa on es produeixen les morts, però no és suficient perquè el lector s’imagini l’associació del paisatge amb la vida de l’Edie, que durant quinze anys ha estat cegada per una amistat malaltissa (la boira) que l’ha precipitat fins a la mort (penya-segats).

Així que la sensació al final, d’una banda, et fa sentir satisfet per haver predit quin rol jugaven tots els personatges i decebut i una mica enfurismat, de l’altra, perquè al fons volies haver-te equivocat i que l’autora s’hagués esforçat més a l’hora de crear una atmosfera d’intriga.

Paula Hawkins va treballar com a periodista més de quinze anys abans de passar-se a la ficció. Nascuda i criada a Zimbàbue, es va traslladar a Londres el 1989, on viu des de llavors. El seu nom va donar la volta al món quan va publicar La noia del tren, i es va consolidar després amb Sota l’aigua. Durant anys els seus llibres han estat a les llistes dels més venuts d’arreu del món, amb més de 27 milions d’exemplars venuts a més de 50 països. Paula Hawkins s’ha convertit en un dels fenòmens editorials més grans de l’última dècada. A foc lent és la seva tercera novel·la.

Sinopsis:

Des que eren petits, l’Edie, en Jake i en Ryan han estat inseparables. Ells tres contra el món. L’Edie pensava que la seva amistat podria amb tot, així que quan el seu marit, en Jake, és brutalment assassinat i el seu millor amic, en Ryan, és acusat del crim, el món se li enfonsa.

L’Edie està sola per primer cop en molts anys a la casa del penya-segat que compartia amb en Jake. Està de dol i té por, i té raó de tenir-ne perquè algú l’està vigilant, algú que ha estat esperant aquest moment. Ara que l’Edie és vulnerable, el passat del qual ha intentat fugir desesperadament està a punt de trucar-li a la porta.

Títol: Punt cec
Autora: Paula Hawkins
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 159
Publicació: 2022
ISBN: 9788466429658
Format: Tapa dura sobrecoberta i eBook
Preu:
• Tapa dura: 16.90 €
• eBook: 9.99 €
Nota Culturalia: 7,1

Tere Gilisbars

Uncategorized

Llibre: The Beekeeper’s Bible: Bees, Honey, Recipes Other Home Uses, de Richard A. Jones i Sharon Sweeney-Lynch

Deja un comentario

Per raons que encara no he sabut comprendre, fa uns anys va arribar fins a casa una vella arna. La idea era decapar-la i reutilitzar-la per emmagatzemar andròmines. Però els dies d’hivern passaven i la caixa es va quedar uns mesos fora el magatzem esperant la primavera, quan el sol i el clima et conviden a ser més actiu.

Aquell 10 de maig de 2011, vaig decidir anar a rescatar l’arna, quan un soroll em va cridar l’atenció. El rusc estava colonitzat per un nou eixam. I així va néixer la meva afició per l’apicultura natural. Ja que no tenia previst tenir abelles, ni treure’n mel i molt menys sabia res d’aquest món.

I per aprendre’n he hagut de llegir molt i encara hi ha coses que no domino ni entenc. I crec que manuals com els que us presentem avui a Culturalia, The Beekeeper’s Bible, pot ser molt útil per aquells que es troben de cop enmig d’aquest caos tan dolç.

La Bíblia de l’apicultor, editat per Stewart, Tabori & Chang, és tant una guia definitiva sobre els aspectes bàsics pràctics de l’apicultura com un bonic almanac per llegir d’inici a fi.

Part de llibre d’història, part de manual i part de llibre de cuina, aquest volum il·lustrat cobreix totes les parts de la cura de les abelles, des de com gestionar els ruscs amb seguretat fins a collir la pròpia mel i idees sobre com utilitzar la mel i la cera d’abella. S’inclouen instruccions detallades per fer espelmes, poliment de mobles, productes de bellesa i prop de 100 receptes amb mel. Completament il·lustrat amb fotografies pràctiques i gravats únics, qualsevol entusiasta o jardiner pot submergir-se amb confiança a l’apicultura amb aquest llibre a la mà (o somiar despert sobre collir la seva pròpia mel mentre es relaxa a la comoditat d’una butaca).

_______________________________________________________________________________

Book: The Beekeeper’s Bible: Bees, Honey, Recipes Other Home Uses, Richard A. Jones and Sharon Sweeney-Lynch

For reasons I still don’t understand,few years ago an old beehive arrived at the house. The idea was to strip it and reuse it to store old things. But the winter days passed and the box stayed outside the warehouse for a few months waiting for spring, when the sun and the weather invite you to be more active. That May 10, 2011, I decided to go rescue the moth, when a noise caught my attention.

The hive was colonized by a new swarm. And so my love for natural beekeeping was born. Since I didn’t plan to keep bees, or get honey from them and much less knew anything about this world. And to learn it I had to read a lot and there are still things I don’t master or understand. And I think that manuals like the ones we present to you today at Culturalia,

The Beekeeper’s Bible can be very helpful for those who suddenly find themselves in the middle of this sweet chaos. The Beekeeper’s Bible, printed by Stewart, Tabori & Chang, can be very helpful for those who suddenly find themselves in the middle of this sweet chaos.

The Beekeeper’s Bible is as much an ultimate guide to the practical essentials of beekeeping as it is a beautiful almanac to be read from cover to cover. Part history book, part handbook, and part cookbook, this illustrated tome covers every facet of the ancient hobby of beekeeping, from how to manage hives safely to harvesting one’s own honey, and ideas for how to use honey and beeswax.

Detailed instructions for making candles, furniture polish, beauty products, and nearly 100 honey-themed recipes are included. Fully illustrated with how-to photography and unique etchings, any backyard enthusiast or gardener can confidently dive into beekeeping with this book in hand (or daydream about harvesting their own honey while relaxing in the comfort of an armchair).

Titol: The Beekeeper’s Bible
Autor: Richard A. Jones i Sharon Sweeney-Lynch
Editorial: Stewart, Tabori & Chang
Any de edició: 2011
Temàtica: Apicultura
Pàgines: 416; il·lustracions: 418
Enquadernació: Tapa dura
Preu: 30.60€