“No juguis amb el menjar”, ens deia la mare a casa quan érem petits. Doncs precisament això, jugar amb el menjar, i també amb els espectadors, és el que fan els tres intèrprets de Copacabana, uns estrambòtics cuiners que s’esforcen per elaborar un menú ben especial als seus clients, amb l’humor com a ingredient principal de la recepta, en un eclèctic show estrenat a la Biblioteca de Catalunya el passat 4 de novembre.

Per a aquesta ocasió, la Biblioteca de Catalunya s’ha transformat en un restaurant, però no un de qualsevol: allà s’hi ha establert tres peculiars cuiners, descendents del prestigiós xef de l’antic circ Bimil, però sense gaire fortuna, ja que no hi entra mai ningú a menjar. Aquest fet fa que el desànim s’apoderi d’ells, les seves il·lusions i projectes s’esvaeixen, així que deixen de preocupar-se de la neteja i el manteniment del restaurant fins a permetre que es torni un lloc rònec i decrèpit. Una nit, però, s’hi presenta un nombrós grup de clients, tota una sorpresa pels joves cuiners que, malgrat no tenir res per a oferir als visitants, faran mans i mànigues per aconseguir que tots marxin mitjanament sopats i amb la satisfacció d’haver assistit a una experiència única.

Copacabana és un espectacle inclassificable, en ell convergeixen gairebé totes les arts que podríem trobar al desaparegut circ Bimil però des d’un punt de vista més d’estar per casa, hi ha des de números de cabaret i revista en petit format fins a mim, passant per divertits gags on les ombres xineses ens mostren una dama força peluda, bell canto o una simpàtica referència a La dama y el vagabundo, fins i tot ens trobarem un circ minimalista on una ceba realitza les funcions de mestre de cerimònia, i tot això mentre els tres xefs, uns sapastres amb pentinats impossibles que desafien la llei de la gravetat, improvisen un particular menú amb tot allò que troben per la vella cuina: crispetes, verdures, espagueti i copa de xocolata salada, un tiberi comestible malgrat el seu aspecte, que només deixarà satisfet als comensals que siguin menys exigents.

Aquest és un espectacle benintencionat que compensa amb originalitat i imaginació els pocs mitjans dels quals disposen, i és de justícia reconèixer el gran mèrit que té aquest fet, però el cert és que els diferents gags que ens proposen són una mica irregulars, fent que la funció resulti a estones divertida, però no tant com a priori un podia imaginar: aquesta és una obra basada en essència en el teatre gestual, sense diàlegs, fet que al principi descol·loca una mica a l’espectador més convencional, que de seguida es veu obligat a canviar el xip; a més, el secret de la seva comicitat radica, gairebé en exclusiva, en la interacció dels actors amb el públic, i fer d’això l’eix principal d’un show és tot un risc, ja que no tothom accepta col·laborar fàcilment en aquests tipus d’espectacles, ni per descomptat cap de nosaltres té prou talent per seguir el joc dels cambrers. Sigui com sigui, els tres actors, una mica histriònics i amb una innocència gairebé infantil, ofereixen un ampli ventall de registres (uns playbacks ben aconseguits, juguen a donar vida als productes del sopar, utilitzen el seu cos com a principal eina de comunicació) que no permeten que el públic s’avorreixi, aconseguint que tots els espectadors acabin col·laborant en cada funció.

En definitiva, si vostè vol gaudir d’un menú humorístic ben especial, si gaudeix interactuant en el teatre i vol veure un espectacle que s’allunya dels clixés habituals del que és una típica funció de teatre, Copacabana és l’obra que estava esperant.

“Copacabana” es representa a la Biblioteca de Catalunya fins el 5 de desembre de 2010.

Direcció: Sergi Ots
Intèrprets: Natàlia Méndez, Emilie De Lemos i Sergi Ots
Guió: Emilie De Lemos i Sergi Ots
Coreografia: Sheila Ferrer
Escenografia: Jordi Dorado
Vestuari: Espe Pascual
So: Erin Ruiz
Il·luminació: Quim Aragó y Francis Baena
Efectes especials: Marcos Díaz

Horari: dimecres i dijous, a les 21 h; divendres i dissabte, a les 20 h i a les 23 h; diumenge, a les 19 h
Precio: 18 €
Durada de l’obra: 90 minuts

———————————————-

Escrit per: Robert Martínez Colome