Avui dia les relacions de parella haurien de dur la data de caducitat ben visible. Seria una manera de convèncer els seus membres que cal una permanència mínima.
Una altra opció que se m’acut és aprendre a mentir i poder practicar després sense miraments cada cop que trobem un aspirant a estimar-nos.
En Xavi Mañé afegeix aquests dies al Versus Teatre de Barcelona la tercera possibilitat. I no és que em resultés desconeguda, sinó que he preferit deixar-li tot el mèrit. A la seva obra “Fugaç”, identifica l’intercanvi afectiu dels protagonistes amb la brevetat, la resplendor momentània i l’ebullició sentimental que provoca sempre en un dels afectats la coincidència entre l’ànsia de seducció d’altri i la necessitat de sentir-se estimat.
Les suposades peculiaritats d’aquesta proposta són que la parella titular és homosexual i que els dos extrems de la corda configuren un triangle també masculí per desdibuixar-se (o desintegrar-se) en un firmament de constel·lació il·lusòria però d’intensitat vital.
Dos al llit amb interferències
(Fotografia de Jemi Paretas)
Mañé recorre també al detall de l’abús de les eines de comunicació virtual i un cop més (ja ho hem vist recentment a “Smiley”, a “Ego”, a “Infecte” i a “Losers”) les distingeix com a vertader pulmó dels individus que travessen el panorama escènic. Amb la intenció d’aconseguir una ràpida empatia de l’espectador, ironitza amb els xats i les aplicacions de telefonia mòbil (immobilitzadora de l’expressió emocional personal), ridiculitza la inconsistència dels rols socials gais de portes cap a dins i recrea un melodrama de marietes contemporanis estereotipats. Munició que ja està una mica rovellada.
Tanmateix, en Xavi és capaç de crear uns personatges centrals amb entitat humana i això és el que redimeix aquest “Fugaç” de la mediocritat del seu tractament temàtic i de la seva anècdota argumental poc original.
Així doncs, el Noi De Poble evoluciona amb èxit al llarg de la història exhibint la seva llum (dinamisme, ingenuïtat, sornegueria) i inhibint la seva foscor (covardia, dependència, bloqueig) i en la pell de Carles Garcia Llidó esclata la seva “joie de vivre” (com quan canta desafinadament enamorat o s’enfronta amb tendra agressivitat al cretinisme del seu partenaire) i pateix quan ha d’exterioritzar el seu turment quotidià (la discussió amb el tercer en discòrdia). Rere ell, i amb plomes de gall dindi molt ben pentinades, es passeja Jesús Lloveras. I lluny d’ells, treu el cap un Toni Regueiro despistat que prové d’una altra galàxia i que aquí mira de fer transbord amb el seu histrionisme.
El segon encert d’en Xavi és que té certa gràcia a l’hora d’oferir situacions costumistes. L’escena de la primera cita és tendra i creïble perquè sap equilibrar la versemblança dels personatges amb la frescor del seu vocabulari i obté una compenetració exitosa de la parella.
Finalment, i encara que obtenint resultats desiguals, el Xavi director busca un estil personal en la posada en escena. Això desencadena un llenguatge escènic per part dels actors que alterna el simbolisme (quan estan empresonats pel teclat i emmordassats pel desig) amb el realisme que menysté la solidesa de l’exercici però confirma una voluntat d’anar més enllà de la funcionalitat. Són llampecs d’atreviment sense continuïtat. Celebrada fugacitat per a espectadors acostumats a vols galàctics desafiant els confins de la sovint grisa cartellera.
Per Juan Marea
“Fugaç” es representa al Versus Teatre fins al 29 de juny.
http://versusteatre.com/es/fugac/
Tres clavant-se les espases.
La obra está influenciada por la tecnología porque justamente nos habla de ella y de cómo internet y las TIC han cambiado nuestro día a día, hasta convertirnos en periféricos de ellos mismos. Así, pues, Infecte está elaborada con un planteamiento sencillo, ágil y rápido en el que las escenas se van sucediendo una detrás de otra con el objetivo de narrarnos una historia como si fueran viñetas de cómic, un hecho acentuado por el apagón que conlleva el final de cada una de los micro-pasajes escénicos. Y nos habla de la nueva tecnología mostrándonos la antigua sobre el escenario, esto es, discos de vinilo y cintas de video, que se convierten en testimonios inertes de la obsolescencia tecnológica que nos somete cada vez con más empeño.
Culturalia 