La vida té un preu. La qüestió rau llavors en el fet de si hom pot pagar-lo. Amb dignitat. Perquè aquí els diners molt poc tenen a fer.

A les darreries del principat de l’Antic Imperi Romà, la Lucrècia va gaudir del privilegi de posar preu a la seva pròpia vida. I no tenint-ne prou, va patir-ne les conseqüències amb escreix.

Ara anem a La Seca i arrecerem-nos a la seva Sala Leopoldo Fregoli. Allà es coven històries tràgiques d’una força poètica tal que, com a espectadors, triem morir de lírica escènica. Doncs la sensibilitat, que no sol ser capritxosa, ens mena a respirar el vers de Joan Ramis i Ramis de bracet de la bona traça d’en Sergi Marí. I, d’ençà de les primeres passes, el miracle comença a construir-se. Amb la delicada caracterització dels actors davant nostre preparant-se per poblar l’estança. Amb l’elegància d’una posada en escena que engrandeix l’espai minimitzant-ne l’attrezzo. Amb la sentida interpretació de l’equip artístic. I, sobretot, amb la simbiosi visual de personatges i escenari en aquells moments de major intensitat.

La “Lucrècia” nodrida per en Sergi és una joiosa celebració del fet teatral perquè rep aliment d’una dieta equilibrada pel bon gust. Que ens treu l’alè en les escenes en què l’exquisida heroïna titular és turmentada però és que també eleva el nostre esperit a l’hora de comprovar el determini d’aquesta dona que decidí ser només si havia de ser.

Els ingredients inclouen un vestuari d’immaculada excel·lència, una música que subratlla oportunament la tensió de la tragèdia i una col·lecció de moments extraordinaris per la seva concepció escènica i concreció simbòlica: l’assetjament de la protagonista fins a ser arraconada sense miraments; l’apropiació de la seva virtut transmutada en la túnica de mil plecs; l’intent de suïcidi amb un ganivet esmolat per l’encís de la desesperació; el retrobament amorós final d’una tendresa tan bella com insuportable. Són instants d’intel·ligència dramatúrgica i que colpeixen.

El text és una gratificant troballa: procedent del s. XVIII, la dificultat d’estructurar-se en versos alexandrins n’augmenta el seu valor. I la capacitat d’acostar l’intimisme del patiment d’una dona per preservar la puresa marital, el despotismetrasbalsador del dictador i els ànims exaltats de rebel·lió del poble oprimit li donen un acabat molt atractiu per la seva riquesa temàtica.

En l’apartat interpretatiu, regna amb corona de serenor, ceptre de temperament i tron de classe superior Enka Alonso (que substituïa Queralt Albinyana en la funció del passat diumenge dia 6 d’abril), dotada d’una versatilitat admirable, que només perd momentàniament intensitat en la recta final. Protegint-la en un honrós segon terme, Blai Llopis (un Brutus madur, ferm i suggeridor) i Agnès Romeu (substituta al seu torn de la pròpia Alonso), minyona de sofriment encès. La resta dels actors acusen certa inseguretat en la recitació i miren de compensar-ho amb la contundència vocal (Xavier Núñez), la ira i l’enveja sibil·lina (Josep Mercadal) i la picardia (Àlvar Triay).

I al capdavall paguem el preu: Sospirem davant el sacrifici de Lucrècia, sanglotem perquè sabem que mai no serem con ella i aplaudim amb furor que ens hagi picat l’ullet a l’Espai Brossa.

Per Juan Marea

“Lucrècia” es representa a La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins al 20 d’abril.
http://www.laseca.cat/ca/obra/58/lucrecia–joan-ramis-i-ramis/