HARKET (PROTOCOLO) a La Seca- Espai Brossa: Programada per fascinar

Hi ha amors que es fonamenten en el respecte.
Com el d’una filla al pare.
Altres amors troben la seva fortalesa en la incomunicació.
El d’una noia decidida per un ens d’intel·ligència artificial, per exemple.
La Cristina és amorosa. El seu pare la va convertir en víctima d’un projecte d’aïllament en un búnquer. I el MAP esdevingué el seu únic consol.
I l’escenari que acull aquest triangle alienant és La Seca-Espai Brossa de Barcelona fins al 16 de de febrer.

HARKET (PROTOCOLO)” és una proposta insòlita on la dansa suposa camí narratiu; l’esplendor audiovisual, espai escènic; i l’experimentació artística, poderosa coartada.

En aquesta peça fascinant, Cristina Fernández combina amb convicció exercici físic, ironia quotidiana i tragèdia existencialista.

Els temors de la pretensiositat s’esvaeixen perquè la dramatúrgia de Juan Pablo Mendiola aposta encertadament per documentar els instants de supervivència d’una criatura ingènua que acceptà de bon grat ser conillet d’índies tancant-se. Sense més pulmó exterior que un ordinador eficient, amè i empàtic a priori.

En comptes d’entretenir-se el text a articular un discurs apocalític de verb solemne, es posa al servei de l’agilitat corporal de la Cristina i de la seva entrega interpretativa.

I, gràcies a això, podem somriure davant la preplexitat de la nostra heroïna (perquè és nostra des que la distingim escalfant mentre entrem a la sala) quan comença a afartar-se d’atendre a rutines informatitzades. Riem justament en els moments en què s’enfronta al seu segrestador virtual per la manca de sensibilitat “humana” que el caracteritza. Però és que també ens quedem desconcertats finalment perquè entenem que les coses no podran seguir així i que la protagonista haurà de rebel·lar-s’hi.

Image

“Harket”, dirigida amb pols ferm pel mateix Mendiola, constitueix ensems una mostra curiosa i valuosa de les possibilitats que ofereix la tecnologia visual a l’hora de delimitar (o ampliar, con en aquest cas) no només escenari, sinó que obre la porta a una interacció dramàtica sorprenent: actriu i imatge projectada pertot dialoguen, discrepen i s’enfronten sense pietat.

Aquest “protocol” no està exempt d’alguna irregularitat. La història s’encalla a estones, abusant llavors de l’exhibició dels recursos coreogràfics de la ballarina que principalment és Cristina.

Però això no és més que una taca negra enmig de tan enlluernador espectacle, de ritme vibrant i conclusió desarmant. Que ens recorda que teatre no és només allò que volem veure que passa als altres: Teatre és, a més, tot allò que ens terroritza i que ens pot destapar una artista apassionada, un director minuciós i una posada en escena singular per la seva bellesa. Tots tres, exquisidament arriscats.

 Per Juan Marea

 http://www.laseca.cat/ca/obra/47/harket-protocolo–juan-pablo-mendiola/

Image

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s