Concert musical: Quimi Portet a les festes de la Mercè-2010

Un any més les festes de la Mercè han permès als ciutadans sortir a gaudir de la seva Festa Major, dels seus correfocs, dels seus gegants desfilant alegres pels carrers de la ciutat, i per descomptat dels seus concerts. En aquest aspecte, el ventall era prou ampli perquè ningú quedés sense la seva ració de música al carrer.

En aquesta ocasió, aquells que han confeccionat el cartell musical d’aquests dies han tingut la brillant idea de programar, en el primer espectacle de la Plaça Catalunya, i a les 21 hores, el concert d’un dels músics més interessants de l’escena catalana: Quimi Portet, que arribava a la capital catalana per presentar el seu darrer treball, Viatge a Montserrat, una nova mostra de la qualitat d’aquest músic vigatà, ple de poesia, referències a poblacions catalanes, amor, sexe i paisatges bucòlics.

El guapo de El Último de la Fila va realitzar un magnífic concert, acompanyat de forma superba d’Antonio Fidel (baix, fidel escuder de mestre, amb més de 30 anys acompanyant-lo), Jordi Busquets (guitarra, ex-Sapo) i Xarli Oliver (bateria capaç de dotar d’un ritme frenètic la poesia de Portet), i on el pes específic el van portar les cançons del seu darrer treball; així, doncs, gairebé totes les seves darreres composicions van sonar davant d’un públic entregat des del primer instant, amb especial atenció a Ales de colibrí, Manyagues, A Barcelona, Si plou, ho farem al pavelló, Pasturarem entre els lliris, Homes i dones del cap dret, entre d’altres. També va incloure referències als seus altres discos en solitari (tots excepte el Cançoner electromagnètic), amb Flors i violes com la primera incursió al passat, però no l’única: Em trenques el cor, Massa ( a qui va dotar d’un ritme frenètic, despullant-la de qualsevol toc de melangia), Progresso adequadament i per descomptat, La Rambla, aconseguint el deliri del públic.

Amb la intenció de fer un show on l’espectador fos més que això i tingués un paper important durant la nit, l’Astre Intercomarcal va proposar un joc als seus seguidors, fent que cada cop  que es mencionés el nom concret d’una ciutat del Vallès o es pronunciés la paraula “llibertat”, el públic cridés amb totes les forces. Per això, quan va sonar Sabadell era d’esperar que la massa es tornés boja, i, cada cop que des de l’escenari es veia la gent massa serena, només calia cridar “llibertat” per tornar a la histèria col·lectiva.

Digne hereu del mestre Sisa (a qui el músic va recordar just a l’inici del concert), Portet va delectar la concurrència amb la seva música, amb la seva varietat de ritmes (òbviament van sonar rock, pop, però també ritmes tribals per acompanyar La Terra és plana, una versió accelerada amb tocs ska d’El meu hamster va anar a Cuba, un particular pasdoble per homenatjar el pensador Francesc Pujols o un seriós flirteig com a cantautor a Em dius que el nostre amor, de Toti Soler ), però també amb la seva simpatia, aconseguint que el trànsit entre cançó i cançó tingués el mateix nivell (excel·lent) que durant l’actuació musical, destacant pel seu divertit discurs.

Així, doncs, el públic, format per una majoria de nostàlgics seguidors del músic des dels temps de Los Burros i El Último de la Fila, va sortir més que satisfet de l’hora i mitja de concert, malgrat que el cantautor galàctic no va accedir a algunes de les seves peticions (han passat massa temps per tornar a tocar Jamón de mono), i amb el convenciment que el mestre Portet està en el millor moment de la seva carrera. Potser ara ja no omplirà grans estadis de futbol ni farà grans gires mundials, però ni falta que li fa.

———————————————

Escrit per: Robert Martínez Colomé