Archivo de la etiqueta: Vània

“Vània” de Les Antonietes: Nebots il·lusionats

En Vània ja no té nebots. Perquè la Companyia Les Antonietes l’han volgut deixar sol. I enmig del seu desconcert, el Círcol Maldà el captura per a què li siguem inquiridors.

L’Oriol Tarrasón, temible instigador escènic, arracona amb un vitalisme contagiós la decepció existencial que sent l’incomprès camperol.

I la història txekhoviana de cigala mediocre (el molest professor Serebriakov) i formigues submises al voltant, encallades totes en la frustració totpoderosa, lluiten en aquest muntatge contra l’apatia consegüent. Sense ser-ne conscients.

Aquest “Vània” sorprèn per l’optimisme subjacent a la seva posada en escena. Que transcendeix la desesperança argumental. Que gairebé capgira la passivitat dels seus personatges.

A l’opressió anunciada a crits des de l’inici, Tarrasón combat amb rebel·lia presentant els seus actors com a mobles coberts que es deslliuren ràpidament de l’embolcall plàstic però ensems transparent. D’aquesta manera, ens anuncia que la seva visió vindrà enriquida amb un refrescant hàlit simbòlic.

Del seu tron (un matalàs volador irresistible), emergeix amb gràcia quotidiana el Rei Homònim de la Funció (Pep Ambròs, excels monarca a l’escenari).

Seguiran la bellíssima descripció de Ielena a partir de la seva delicada exhibició capil·lar, que no trigarà a entrelligassar-se entre el malestar de qui se sap presonera del sentit del deure intel·lectual i de la fidelitat conjugal. També els recargolaments pel terra d’encisadora ambigüitat.

I per acabar-ho de celebrar, la dansa de deliri ebri que executen ells, i que més tard elles intenten emular amb patetisme crònic. Una festa que permet entreveure la màgia de la rutina.

Tarrasón arrodoneix l’hospitalitat del seu plantejament fent parlar els personatges directament a l’espectador de manera capritxosa i subratlla la seva condició teatral quan fa decidir els propis actors canviar el rol d’acord amb la urgència de la representació.

El triomf, però, queda apaivagat per una direcció irregular dels intèrprets. Resplendint amb una naturalitat admirable, i amb un posat extraordinàriament ferm, Ambròs. Seguint-lo, però massa lluny, Bernat Quintana apunta maneres i planta; i Arnau Puig, presència i certa autoritat. Elles, en canvi, no aconsegueixen superar la sobreactuació tot i la fugida esporàdica de Mireia Illamola (seductora i elegant Ielena) en els moments en què increpa l’espectador desprevingut com també la tendresa que Annabel Castan fusiona al seu gest mínim quan creu que ningú no està pendent de la seva apassionada Sònia.

Per Juan Marea

 “Vània” es representa fins al 22 de febrer.
http://circolmalda.cat/

TEATRE_BARCELONA-Vania_0

 Ambròs, Illamola i Castan conreen les seves misèries.

 

Anuncios

Joan Arqué, director de “Vaques sagrades”: “Necessitem transcendir alguna cosa del que ens envolta.”

Hi ha herba amb gust a asfalt. I, en comptes de menjar-nos-la, ens devorem. La meva gravadora prefereix regar-la.

ImageJoan Sacríleg

Quin és el punt de partida de “Vaques sagrades”?

Una notícia que vaig veure per televisió: Tres vaques s’escapen d’un escorxador quan les anaven a sacrificar. Això em va obrir tot un món. Em va admirar la valentia d’aquestes bèsties innocents i el que són capaces de fer.

I què és el que van fer?

Doncs col·locar tota una ciutat en estat de xoc fent anar de corcoll les forces de seguretat i causant-hi danys materials quan en teoria estava preparada per a esdeveniments molt més grans. Aleshores, em vaig preguntar: Si tres vaques que lluiten per sobreviure fan tot això, ¿de què serien capaces tres, tres-centes, tres mil o tres milions de persones compartint la idea de la nostra supervivència?

Com s’escapen?

Donant una coça ben forta al teòric botxí, trobant la porta oberta i marxant amb la força que et donen la por i les ganes de viure. Elles veuen una oportunitat, l’aprofiten i no s’aturen a mirar enrere sinó que tiren endavant cap a la muntanya, la terra promesa, d’allà on vénen.

A la vostra proposta, aquestes vaques s’escapen per Barcelona. Com la veuen?

Des del punt de vista de l’Henrietta, la més ingènua de les tres, és un nou món molt interessant ple d’oportunitats i sobretot d’uns éssers humans que no són dolents, que mereixen una oportunitat i amb els quals podrien arribar a entendre’s. Una Barcelona plena d’esperança que a poc a poc va tornant-se d’un altre color.

Arran de la fugida, l’ordre establert es trenca. Quin ordre és aquest?

Aquell que sigui quin sigui convida a buscar els seus límits per modificar-los. Per reprimir la violència il·legítima del comportament de les protagonistes, es posa de manifest una violència legítima que sotmeti les coses al seu estat primari. El que aquestes vaques posen en evidència són és els límits de l’ordre i el sentit d’aquest. I sembla que vivim un moment en què n’estem buscant alguns, de límits.

Com es fa pujar unes vaques a un escenari?

Doncs igual que duent-les a l’escorxador: enganyant-les! Dient-los que tenim quelcom interessant a explicar i que això potser pot commoure o remoure alguna coseta a la gent. Que ho podem aconseguir. I un cop que hi ets, pensar que no hi ha marxa enrere i que el que val la pena és provar-ho.

El tema principal que tracteu és el del sacrifici com a cosa sagrada.

Etimològicament, “sacrificar” vol dir “convertir alguna cosa en sagrada”. Aquesta idea ha estat lligada a la religió durant molt de temps. Però què és sagrat avui dia a la nostra societat? D’altra banda, és curiós que per referir-nos a matar un animal (ja sigui domèstic o bé de consum) en diem portar-lo a “sacrificar”. El traslladem a un altre estadi sublimant-lo. Quan aquestes vaques descobreixen què vol dir aquest mot, es pregunten: sagrades? sacrificades? En nom de què i per qui?

També defenseu que necessitem quelcom de sagrat.

Tots necessitem transcendir quelcom del que ens envolta. Potser perquè el que ens envolta és ple de mediocritat. I ho fem amb qualsevol cosa: un objecte, una idea, una persona, un ídol. Per a què acabi de donar sentit a allò que fem.

“Vaques sagrades” és el teu treball de fi de carrera de l’Institut del Teatre.

I el valoro molt positivament: Hi ha molta experimentació i molta feina darrere. D’allà estem sortint gent amb moltes ganes malgrat les circumstàncies actuals. Treballant amb il·lusió i picant pedra per a què el nostre futur incert en aquesta professió esdevingui quelcom.

És també la teva segona col·laboració amb la dramaturga Denise Duncan després de “Més enllà de la foscor” a la Sala Beckett el 2012.

La nostra amistat va començar fa uns sis anys durant les proves d’accés a l’Institut compartint nervis i il·lusions llavors i, després, el dia a dia a classe. Fins i tot, moltes ploreres! En l’àmbit professional a més ens entenem molt bé.

El teatre ens ajuda a sortir d’aquesta mediocritat?

Crec que sí. El teatre serveix per a moltes coses: per entretenir-se, pensar, meravellar-se, imaginar i reflexionar. I si aquesta reflexió pot portar a l’acció, molt millor. Amb el teatre, artistes i espectadors podem pactar. I o bé deixem a la sala quelcom que ens fa marxar millor o bé ens emportem quelcom d’ella que potser ens farà millors.

I si ens fa sentir pitjor?

També va bé pensar-hi. Per trobar-hi una solució o bé per seguir i saber de la seva existència. Tendim a amagar el que ens fa sentir pitjor o el que és dolent: Els escorxadors i els cementiris que ara apartem de la vista abans estaven als centres de les poblacions. Però tot això ens és intrínsec. I tard o d’hora, ho hem d’afrontar.

Recomana’m alguna obra de teatre que hagis vist recentment.

Vània” de Les Antonietes al Teatre Lliure i “Este no es un lugar adecuado para morir” d’Albert Boronat a La Beckett.

Què passa quan fugim de l’escorxador?

Doncs que, havent vist la mort de prop, et planteges la vida d’una altra manera. Com relacionar-te amb els éssers vius des d’un altre lloc perquè units i lluitant tenim moltes coses a fer més enllà d’una retòrica que sembla que s’usi molt. A veure si ens ho comencem a creure. Al cap i a la fi, tenim el poder de decidir.

Doncs “mu”.

“Muuu” per molt anys.

Per Juan Marea

ImageLes vaques mugeixen en comú.

“Vaques sagrades” es representa a l’Almeria Teatre fins al 26 de gener i els dies 1 i 2 de febrer al Teatre de Ponent de Granollers.
http://www.almeriateatre.com/
http://www.teatredeponent.com/