Fer-nos adults és prendre decisions. Però per a ser feliços. Altrament, quedem atrapats en la immaduresa i el transcurs del temps pot arribar a sepultar-nos de frustració. Txèkhov en sabia un munt i ho exposa a les seves obres sense pietat enmig de personatges que s’encreuen, es miren però no es veuen, es toquen per a fugir-ne després esparverats i mentrestant passen els anys, les vides sense que res no ho faci canviar.

El Daniel Veronese dramaturg decideix escurçar el trajecte lent, interminable i, alhora, apassionant de les criatures txekhovianes de “La gavina”: les tanca en una mansió on un jove dramaturg acull amb entusiasme vital una egocèntrica diva teatral que domina tots els registres menys el de mare del protagonista i que encapçala un seguici de criatures mediocres a les que ni tan sols la suposada passió pel teatre aconseguirà redimir d’una existència absurda perquè són incapaços d’estimar ni d’estimar-se.

Només un d’ells, la Nina, sembla capaç de fer servir les seves ales de gavina majestuosa amb la puresa i determinació de ser feliç. Però el grup no trigarà a disparar-la, amb bales d’enveja, egoisme i intransigència. Les mateixes que uns utilitzen contra els altres amb habilitat al llarg de la història.

Fins aquí el relat d’un extermini progressiu irresistible per la contundència de la premissa argumental, la precisió en la descripció de la tipologia humana i la fatalitat constant. Amb tot això, Txèkhov ens recorda un cop més que no és només autor, sinó que també n’és expert. I la reflexió relativa a com l’art escènica pot esdevenir perillós substitutiu de la vida mateixa, allunyant-nos de l’autenticitat i endinsant-nos en el més absolut egoisme amb efectes irreversibles, dota la peça d’una condició encara superior.

Anem ara amb el Veronese director: per a ell, són els actors el tot de l’espectacle. Amb les seves interpretacions, han d’inundar l’escenari, propagant-hi emoció, veritat i … vida. Llavors per què el seu equip artístic no aconsegueix arrencar? La irregularitat del repartiment enfonsa la tesi. D’una banda, la interpretació de Malena Alterio fa resplendir la tenebrositat del seu personatge, que arriba a nivells de patetisme commovedor. Seguint-la de prop, fent més soroll però lluint amb menor intensitat, Susi Sánchez aguanta molt bé el seu opulent tipus i Miguel Rellán dorm i desperta (per exigències del guió) amb dignitat. Fins i tot la “gavina” Marina Salas transmet una tendresa meritòria abans de ser abatuda (després és millor que l’oblidem). De l’altra banda, la colla de galants masculins (Ginés García Millán, Pablo Rivero i Diego Martín) cau malauradament presonera de la seva actitud artificiosa i encartonada sense poder defensar els seus personatges més enllà d’un text ben après.

I aquests “fills” no desperten. Marxem sense fer soroll…

«Los hijos se han dormido» se representa en el Teatre Lliure Montjuïc del 9 al 13 de nero de 2013.

A partir de La gavina, d’A. Txékhov
Versió i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Malena Alterio, Ginés García Millán, Malena Gutiérrez, Alfonso Lara, Diego Martín, Miguel Rellán, Pablo Rivero, Marina Salas, Susi Sánchez i Anibal Soto
Escenografia: Alberto Negrín
Vestuari: Ana Garay
Il·luminació: Sebastián Blutrach
Tècnic de llums i maquinària: David Vizcaino
Producció: Producciones Teatrales Contemporáneas, Marcus Teatrales S.L. i Sebastián Blutrach

Horaris: de dimarts a divendres a les 20:30h; dissabte a les 17:30h. i a les 21h. i diumenge a les 18h.
Preus: 30,25 €; 21,30 € (dimecres, dia de l’espectador); 25,75 € amb descompte
Idioma: castellà
Duració de l’obra: 1 hora i 30 minuts sense pausa
—

Escrit per Juan Marea