És evident que, en l’actualitat, la música cantada en català està vivint un dels seus moments més dolços: en els darrers anys s’han consolidat nombrosos grups de qualitat, com els Mishima, al mateix temps que han aparegut noves i sorprenents formacions, com Els Amics de les Arts, mentre que d’altres estan experimentant una inesperada segona joventut, com Els Pets. Tot això ha fet que els nous treballs d’alguns d’aquests grups s’hagin convertit en esdeveniments celebrats amb extraordinària passió pels seus fidels seguidors, fins al punt de fer-los encapçalar les llistes de vendes a nivell estatal. Si fa unes setmanes això era el que passava amb els Manel i el seu nou disc, més recentment s’ha viscut un fenomen similar amb Lamparetes, el darrer treball dels illencs Antònia Font, el primer disc del grup mallorquí amb material nou en cinc anys (el darrer, Coser y cantar, era una revisió amb arranjaments d’orquestra clàssica d’alguns dels seus majors èxits).
Lamparetes conté catorze cançons amb ritmes ben variats, des de mitjos tempos com els d’ Es far de Ses Salines fins a altres més alegres (Sospitosos), i per descomptat lletres de tornades i cors molt divertits, com ja és característic en el seu pop galàctic. El single de presentació d’aquest treball és Clint Eastwood, tot un homenatge, no només a l’actor de Sant Francisco i les seves nombroses pel•lícules, amb mencions especials als seus darrers films com a director, sinó sobretot a aquella manera de fer que el mateix Eastwood representa, és a dir, aquells homes durs amb cert aire a western que tot sols s’enfronten a mil i un perills.
Els Antònia Font són un dels grups més originals i amb més talent de la seva generació, i per aquest motiu no és d’estranyar que, d’una crisi d’inspiració, en puguin treure una cançó tant singular i divertida com Me sobren paraules; o que siguin capaços de cantar amb accent estranger per glosar tots aquells encants que tenen a ses illes (Islas Baleares); també hi ha lloc per a retre homenatge a antics exploradors i aventurers d’altres èpoques (Pioners); fins i tot una bonica història d’amor, passada pel seu particular filtre, i utilitzant els Modern Talking com a banda sonora de fons, es converteix en l’extraordinari himne que és Calgary 88.
Com en els altres treballs, Pau Debon posa veu a les lletres de Joan Miquel Oliver, encarregat també de fer les fotos del llibret que acompanya el CD, uns textos on evidentment hi ha una forta presència del mar i els seus elements més característics, ja siguin ones, barques, fars o pobles de pescadors, que conviuen amb elements més propers a la cultura pop, com ara les diverses cites cinematogràfiques, amb els canons de Navarone i Don Vito Corleone compartint protagonisme amb els diversos personatges d’Eastwood, fins i tot podria funcionar com un peculiar retrat generacional, on conviuen les cintes de cassette i altres «coses modernes» amb la música d’aquells gloriosos anys 80 –Atlantis is Calling (S.O.S. for Love)-.
Els Antònia Font estan en plena forma, han tornat amb més ganes que mai, i el seu públic ho celebra, tal i com va quedar demostrat en el concert de presentació de Lamparetes, una actuació que va fer petit el Casino de l’Aliança del Poble Nou i d’on, com no podia ser d’altra manera, en van sortir triomfants.
Títol: Lamparetes
Autor: Antònia Font
Edició: Robot Innocent Companyia Discogràfica
Distribució: Discmedi
Més informació: www.antoniafontoficial.com
____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé







