Els infants i els ancians, els primers a l’hora de desallotjar espais en perill. No ho qüestionem pas: Són els individus amb menys autonomia. Però ¿què passaria si tanquéssim a uns i altres en un mateix recinte i els deixéssim sols? Sols amb els seus egoismes, és clar.

Al paràgraf anterior us he presentat el punt de partida del “nen mort damunt la vorera”. I veurem a partir d’aquesta frase on ens porta la proposta de Pere Farran.

 

Amb un inici d’una bellesa extraordinària, en Pere dóna indicis clars d’un talent especial per a combinar sensibilitat escènica, crueltat dramàtica i humor subtil. El director presenta els personatges amb delicadesa, identificant-los amb meticulositat en un lloc molt proper i, alhora, a anys llum dels nostres paràmetres quotidians: Un to grotesc embolcalla les dues iaies que han decidit irrompre a escena per a passar una tarda assolellada praticant amb vocació el “dolce far niente”. I emergeixen del terra, com si fossin despulles humanes. És el que són: No trigarem a saber-ho. Els planta cara un tercer personatge, l’element de la discòrdia, que resplendeix de manera insultant com a cadàver. I, enmig de tots tres, i sempre tenint molt a dir (i a tocar), un pianista (meravellós Carles Marigó) persistent que enlaira el duel a celebrades coordenades de surrealisme voraç, de la tendresa a la inquietud, i de l’alarma a l’horror.

Un altre gran encert de la posada en escena és el ritme amb què se succeeix el fenomen escènic: suau i segur, evitant sempre l’atropellament i, per tant, contribuint a fer circular la intriga amb elegància. Les interpretacions d’elles són un prodigi de matís i ambdues actrius formen una parella deliciosament letal: el seny ambigu de Marina Collado s’avé de manera admirable amb la ingenuïtat de Iona Balcells malgrat cert histrionisme anecdòtic d’aquesta i alguns moments de dubte d’aquella.

L’única pega la podem atribuir al propi text de Guy Foissy, que manca de prou entitat i no troba la manera de progressar més enllà de la sorpresa inicial i del malson posterior. L’impacte que causa al començament no arriba a fer esclatar l’àcida crítica latent al llarg de tota la història. Tanmateix, aquesta comèdia negra sobre l’hedonisme social i la insolidaritat humana és una petita joia que aquests darrers caps de setmana ha espurnejat a la Sala Fènix.

Per Juan Marea

EL NEN MORT DAMUNT LA VORERA es va representar a la Sala Fènix de Barcelona del 23 de gener a l’1 de febrer.
http://www.salafenix.com/