“Paraules d’amor senzilles i tendres. No en sabíem més, teníem quinze anys”. ¿Qui no ha cantat aquests versos alguna vegada? Aquella cançó de Serrat parlava de l’amor de dos adolescents que el temps separa, una tendra història que ha acompanyat milers d’amors anònims i que David Escamilla ha transformat en una excel·lent novel·la, Paraules d’amor (Edicions 62), per mostrar-nos què va passar amb aquells joves enamorats. L’escriptor barceloní ha parlat amb Culturalia del seu llibre, de l’amor, de les nits a Bocaccio, dels anys 60 i 70 però, sobretot, de Barcelona, el gran personatge de la novel·la.

El llibre utilitza la cançó “Paraules d’amor” com a leitmotiv de la història. ¿No et feia por utilitzar una cançó que ha esdevingut tan important en la vida de tanta gent?

La por és la pitjor companya de viatge d’un escriptor. I concretament la cançó «Paraules d’amor» a mi mai no me n’ha fet gens, de por… Ben al contrari, em desperta una tendresa i un afecte infinit.

Quan va sorgir la idea d’aquesta agredolça història d’amor?

Des que jo vaig néixer. Serrat és el meu padrí de bateig, he anat a tots els seus concerts de Barcelona, i per a mi «Paraules d’amor», que he sentit centenars de vegades, sempre ha representat un misteri, una porta mig tancada que volia obrir. La història tendra d’aquells dos jovenets que no en sabien més perquè només tenien quinze anys, aquell fràgil amor que la vida separa, però que al llarg del temps recorden i d’alguna manera la brasa de les carícies continua viva. Sempre he pensat que aquella lletra de cançó contenia la sinopsi d’una novel·la.

Defineixes Paraules d’amor com un conte, una faula de 300 pàgines. Per què? En tot cas és un conte molt trist, ¿no creus?

Els contes poden ser tristos o alegres, però el més important és que d’alguna manera ens facin de brúixola per navegar els oceans de la nostra experiència humana. I aquesta faula que he escrit ens parla de l’esperança i de la lluita a favor de tot allò que creiem que forma part intrínseca de nosaltres mateixos. No podem tirar la tovallola… Mai o gairebé mai!

En Joan Manuel Serrat ha llegit el llibre? Què en pensa, que hagis transformat la seva cançó en una novel·la?

I tant que l’ha llegit, en Serrat. De fet, el 28 de març va ser ell qui va presentar-me l’obra, amb l’Alcalde de Barcelona, en Xavier Trias. Serrat està content que la llavor de la seva cançó segueixi germinant noves idees i nous somnis. La vida creativa continua, i això sempre és símptoma de vitalitat i energia de llum.

Els protagonistes, el Ramon Miserachs i la Maria Riera, s’enamoren als quinze anys a Begur, un amor que sobreviu més de 40 anys a un destí que els maltracta. ¿Creus que pot existir una història com aquesta, que no es trenqui amb la distància?

La història de la Maria i el Ramon es trenca i es torna a refer, és com una mena de trencadís gaudinià. Perquè l’amor mai no és de marbre ni de pedra picada, no hi ha res d’absolut en el fet estimatori… Els grans sentiments sempre són trajectes llargs amb bitllet d’anada i de tornada…

A la novel·la trobem alguns artistes i intel·lectuals de l’època, com els membres de la Gauche Divine, Guillermina Motta, Oriol Maspons, Raimon, Ovidi Montllor,… ¿Volies fer un reconeixement especial a aquella generació d’artistes?

Senzillament he volgut posar-los a la novel·la perquè ells eren el paisatge habitual de la Barcelona i la Catalunya d’aquells anys. Perquè una ciutat com Barcelona té un urbanisme i una arquitectura que va molt més enllà de la feina feta pels arquitectes i els enginyers… Penso que la veritable ciutat la fan els seus homes i dones, la seva gent.

Al capítol “Una nit al Bocaccio” parles de com eren les nits en aquell local mític, lloc de reunió de músics, escriptors, directors de cinema, editors,… ¿Creus que un local com aquell, amb uns clients tan especials, només podia existir en uns temps tan dramàtics com els de la dictadura, exercint de refugi de la gent creativa?

En aquells anys el Bocaccio va ser una fantàstica i necessària realitat però, sincerament, penso que avui també caldria posar dempeus un local més o menys similar. Un Bocaccio del segle XXI podria ser un bon indret per perdre’s i per retrobar-se, entre amics, copes, complicitats i idees refrescants. Perquè no…

Al llibre també hi apareixen artistes com Dalí i Picasso conversant amb els dos protagonistes. ¿Ha estat divertit imaginar aquests encontres entre personatges reals i de ficció?

Ha estat divertit i estimulant a nivell creatiu. Quan construeixo diàlegs m’agrada posar-me en la pell dels qui conversen… I fer de Dalí o de Picasso durant unes hores m’ha semblat un exercici fantàstic.

La novel·la és també un homenatge a Barcelona, una ciutat que ha experimentat grans canvis en els darrers quaranta anys, canvis que mostres al llibre. Barcelona és un personatge més de la novel·la?

Barcelona, de fet, és el gran protagonista i el més gran personatge de tota aquesta novel·la. La ciutat s’ha transformat com ens hem transformat tots nosaltres… Només cal que obrim els calaixos que tots tenim a casa de fotos antigues… Tu t’has vist com eres amb cinc anys… I com ets ara? Doncs a la ciutat si fa no fa li ha passat al mateix. A tu i a mi ens han sortit arrugues, i a la ciutat li han sortit esquerdes.

A Paraules d’amor ens parles de la Barcelona d’avui i de la Barcelona d’ahir, dues ciutats molt diferents o molt semblants?

En el fons es tracta de la mateixa Barcelona, en essència. Tot i que ha canviat l’esperit de lluita i les il·lusions. Abans semblava que anàvem a millor, i avui en canvi la gent percep que anem d’alguna manera enrere…

Tinc entès que s’ha organitzat una ruta que visita aquells racons especials que esmentes a la novel·la, com la plaça Reial, la Via Laietana o el Parc de la Ciutadella. Què en penses? Ja has participat en alguna d’elles?

I tant que sí, jo ja he caminat la novel·la, ja he seguit els passos de la Maria i el Ramon, seguint la ruta que www.atrapalo.com ha dissenyat, la Ruta PARAULES D’AMOR. Us convido a caminar aquesta història d’amor, carrer a carrer i plaça a plaça… Emocions, sensacions i història en estat pur!

Un dels llocs més especials és el Cafè de l’Òpera, a les Rambles, que és on es trobava la parella en els primers anys de relació. També és un local especial per a tu?

Sí, a mi m’hi trobareu, si és que em voleu trobar, al Cafè de l’Opera, a Les Rambles, tot just davant del Gran Teatre del Liceu, assegut al final del local, a la darrera tauleta de l’esquerra. Escrivint, badant o senzillament fent un cafè…

El llibre mostra els aspectes més foscos de la dictadura a Barcelona, com les tortures a la comissaria de Via Laietana. Com ha estat el teu procés de documentació?

He llegit revistes, diaris i llibres que relaten fets reals i duríssims de la repressió policial d’aquells anys. I a la novel·la surten escenes absolutament versemblants, no me n’he inventat cap. Sembla literatura, però va ser vida real, vida cruel i salvatge!

La figura de Salvador Escamilla també és present en bona part de la novel·la. ¿Volies homenatjar la seva figura i la seva manera d’entendre la ràdio (ell presentava el programa Radioscope), amb programes amb públic i músics tocant en directe?

El meu estimat pare, en Salvador, va ser un dels protagonistes d’aquella Catalunya i d’aquells anys, i els seus programes de ràdio van representar finestres obertes a la cultura i a la llibertat de tants homes i dones que somiaven en colors en un món en blanc i negre. Ell hi havia de ser, ell va ser un dels catalitzadors de tota aquella meravellosa moguda.

Veient la resta de la teva bibliografia sembla que aquesta novel·la recull en ficció alguns dels diferents estudis/assajos que has escrit (hi trobem protagonistes d’altres llibres teus, com Serrat –Serrat, material sensible– i Salvador Escamilla –Bon dia Catalunya, Salvador Escamilla, 40 anys d’ofici–, també parles dels anys 60 i de Barcelona, temes que has abordat en Els millors anys de la nostra vida i Els secrets dels carrers de Barcelona). Paraules d’amor és una recapitulació en clau de novel·la de tot això?

Aquesta novel·la d’alguna manera és una forma d’expressar moltes intensitats i moltes sensacions que ja havia escrit en d’altres llibres anteriors. Una novel·la és un gènere tan obert i híbrid que et permet fer poesia, assaig, narrativa, biografia… I això és el que he procurat fer. Jugar amb tots els colors de la meva paleta d’escriptor/pintor.

Aquesta és la teva primera novel·la. Què t’ha semblat el teu debut? Ja tens pensada alguna altra història?

Estic prou satisfet d’aquesta primera aventura narrativa de llarga distància. I sí, ja estic pensant i donant-li voltes a una segona novel·la… La creativitat és un motor que quan s’encén ja no hi ha qui l’aturi!

Que no s’aturi la creativitat, doncs!

Títol: Paraules d’amor
Autor: David Escamilla
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 302
Data de publicació: Març 2012
Preu: 19,50 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé