Potser molts de vosaltres pensareu que estem saturats de llibres, documentals i pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i el Nazisme, però us ben asseguro que la mirada de David Safier us atraparà i us transportarà ben be al bell mig del gueto de Varsòvia.

Les seves anteriors obres eren de temàtica més aviat vanal (Maleït Karma, 2007). Amb 28 dies, Safier es documenta, consulta arxius, entrevista a descendents de supervivents i retrata fins i tot personatges reals que van malviure i morir al gueto de Varsòvia l’any 1943.

Estem davant d’un relat emotiu, dramàtic, asfixiant i molt realista. L’autor ens presenta la Mira, una adolescent de 16 anys jueva i construeix tota una atmosfera perque el lector, amb una prosa senzilla i amena, es fiqui a la seva pell.

Mira i la seva família seran els encarregats de descriure les atrocitats comeses pels alemanys, els polonesos, la policia jueva… i com pot l’instint de supervivència fer aflorar els actes més vils contra els altres.

I capítol a capítol arribem a la mort de la mare i la germana de la Mira, que eren el motor de la seva vida i per qui ella intentava sobreviure. Aquest capitol és un llarg silenci, Safier li dedica tant sols 8 línies, curtes, 35 paraules, a mode d’epitafi. Intel·ligent, delicat, trencador, no cal més per sentir la buidor del moment.

I és a partir d’aquest capítol que la Mira tria la persona que vol ser, a poc a poc la seva història d’amor amb l’Amos va creixent, amb la rabia que té als alemanys. Fins llavors era una víctima que vivia al dia per salvar a la seva estimada germana Hannah, a partir d’ara la Hannah i les seves històries esdevenen el motor per lluitar i passar a ser supervivent.

La prova resulta àgil, és nota l’ofici de Safier de contar històries, ens manté en tensió i amb les emocions a flor de pell, i resulta fàcil llegir les 463 pàgines d’una història que ben be podria tenir l’estructura de guió cinematogràfic. I comento lo del guió perquè algunes escenes recorden a La llista de Schindler, altres, com l’ambient del gueto amb la multitud i les pudors em va recorda la primera escena del El Perfum. A més és capaç de mantenir la tensió mentre la Mira es portada al camp de classificació i el lector està pendent de com acabarà l’escena del capítol anterior, on la seva mare, germana i amiga s’havien amagat per no ser descobertes per la SS.

I la Mira, en tot aquest caos segueix sent una adolescent, que encara pensa en el primer petó d’un desconegut i encara li agrada escoltar les històries que la seva germana s’inventa per passar l’estona. Així que encara li queda una mica d’esperança. Entre mig de la desolació i el caos absolut els nostres protagonistes aconsegueixen no tornar-se bojos i ser les persones que han triat ser.

Estem davant una historia plena de sensibilitat que ens farà empatitzar amb una nena que s’ha vist obligada a madurar a la força. Però no només amb ella, és una novel·la plena de personatges molt reals que afronten de formes molt diferents el moment que els ha tocat viure.