Archivo de la etiqueta: novel•la negra

Entrevista: Xavier Borrell, comissari del festival Cubelles Noir.

La bona salut de què gaudeix la novel·la negra ha facilitat l’aparició de diversos festivals basats exclusivament en aquest gènere, convertits en celebrats punts de trobada per als seus nombrosos seguidors. Un dels més joves és el Cubelles Noir, nascut l’any passat de la mà de Xavier Borrell, reconegut especialista en aquest tipus de novel·la que fa anys que dedica el seu temps a difondre les virtuts del noir, ja sigui com a escriptor (El baile de los negros, publicat a Serial Ediciones l’any 2016), com a director del web Propera parada: cultura o periodista blackman al programa de Ràdio 3 Todos somos sopechosos. Culturalia ha parlat amb ell per a conèixer l’origen d’aquest festival, saber quines xerrades estan programades per a aquesta segona edició (del 17 al 20 d’agost), esbrinar per què premiaran a Ricardo Méndez com el millor personatge i, sobre tot, xerrar sobre el gènere literari que més l’apassiona: la novel·la negra, evidentment.

Aquesta és la segona edició del Cubelles Noir. ¿D’on sorgeix la idea de fer un festival negre precisament en aquesta població?

Un agost ja fa quatre anys vaig descobrir que en la nostra població quedava un forat el tercer cap de setmana sense activitats, tenia al cap fer un festival de la meva especialitat literària i després de converses amb l’ajuntament va sorgir la iniciativa.

La primera edició (2016) va ser tot un èxit, amb 1.200 assistents. T’ho esperaves? ¿Aquesta bona acollida et fa estar més nerviós de cara a l’edició d’aquest any?

No m’ho esperava. Havíem anat a festivals de pobles i eren una cosa més casolana, creiem que vindrien unes 20 persones, comptant els ponents, i que després ens n’aniríem plegats a prendre quelcom o dinar junts. Quan vam veure el diumenge a la tarda gent a peu dret que no cabien a les 70 cadires que hi havia a la sala, tot i jugar el Barça, ens vam adonar que això tenia un gran futur. En quant a aquest any, gràcies als meus companys de junta i l’ajuntament hem aconseguit passar d’un festival petit a un mitjà i creiem que ho tenim tot controlat per a què tot funcioni a la perfecció.

Hi ha altres festivals sobre novel·la negra. ¿Què diferencia el Cubelles Noir de la resta?

La diferència està en que es celebra en un poble de platja molt maco en ple estiu; això fa que els estiuejants de Barcelona o de parts de l’estat espanyol puguin venir amb la família aprofitant les vacances. A més, tots els membres de l’equip som molt aficionats al gènere i posem el 100% de les nostres forces en crear un contingut atractiu.

El gènere negre viu un bon moment en quant a popularitat. ¿Què creus que el fa tan atractiu?

Estem vivint una època molt convulsa en què la gent vol saber el que està passant, perquè el que ha passat ja el troba a internet, i, encara que sigui en ficció, el gènere pot donar explicacions a les notícies de cada dia. A més, la qualitat dels autors està pujant de nivell cada any.

Al Cubelles Noir heu programat més d’una vintena de xerrades i activitats. Si no en fossis el comissari, com a aficionat quina xerrada no et perdries?

M’interessen molt les que parlen d’actualitat, com la d’espionatge i la de terrorisme, perquè els ponents saben molt del tema. També les de futbol i cuina, dos aspectes molt freqüents a la novel·la negra.

Em crida l’atenció les taules rodones dedicades a la cuina i al rock and roll. Quins lligams tenen amb la novel·la negra?

El rock and roll en si és molt de novel·la negra, sobre tot en els excessos que històricament hi ha hagut al seu darrera; pel que fa a la cuina, és de sempre paral·lela als autors mediterranis, com ara Manuel Vázquez Montalbán o Petros Markaris.

Durant les jornades atorgareu el premi a la millor novel·la del gènere escrita per una dona, tant en català com en castellà. ¿Per què? Creus que les escriptores noir estan poc valorades?

Tot i que he sentit comentaris sobre per què fem un premi específic per a dones, la veritat és que no hi ha una raó especial, simplement ens agrada la novel·la negra que escriuen elles i la volíem reivindicar d’aquesta manera.

També premiareu per primera vegada el millor personatge històric, que enguany serà Ricardo Méndez de l’enyorat Francisco González Ledesma. Què té Méndez que el fa especial?

És un dels primers personatges que van aparèixer a la novel·la negra escrita aquí i amb un munt de vivències a casa nostra; a més, volem aprofitar que la filla de l’autor ha tornat a donar-li vida per fer-li un homenatge com mereix.

Com deies Méndez ha tornat a les llibreries gràcies a la filla del seu creador, Victoria González, que n’ha escrit una preqüela. A més, la saga Millennium va tornar l’any passat de la mà de David Lagercrantz, mentre que Carlos Zanón s’encarregarà de continuar la sèrie del detectiu Pepe Carvalho. ¿Què et sembla que aquests personatges tinguin continuïtat gràcies a altres escriptors?

Aquí tinc el cervell dividit; si bé em sento estrany llegint aventures de personatges escrites per altres, recordo quan era petit i em vaig quedar destrossat quan va morir Hergé prohibint que ningú més seguís amb les aventures de Tintín. M’agrada que la gent torni a agafar personatges quan l’autor ja no hi és, tot i que s’ha de mantenir la distància de saber que l’escriptor és un altre a l’hora de jutjar la continuïtat de la saga.

Per acabar, recomana’ns una novel·la o autor que hagis descobert recentment per aquells que vulguin una lectura per aquest estiu.

Recomano Sucios y Malvados, de Juanjo Braulio, Tan tuyo como tu muerte, d’Emili Bayo, i Temps de rates, de Marc Moreno. Tot homes, perquè prefereixo no mullar-me en quant a escriptores per no influir en el nostre premi, tot i que jo no en sóc jurat.

 

____________________
Escrit per: Robert Martínez

Anuncios

Crítica literària: La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker

la-veritat-sobre-el-cas-harry

Ho reconec: sempre he tingut certa recança a l’hora d’enfrontar-me a un llibre del qual es diuen coses com que és “la novel·la imprescindible d’aquest estiu”, “el nou fenomen mundial” i d’altres mostres d’exaltació desmesurada que fan pensar més en una tàctica de màrqueting que no pas en una realitat literària. I en ocasions és així: tan sols una manera de vendre el producte. No és aquest, però, el cas que ens ocupa aquí: ja fa un parell de mesos que sentim a parlar en aquests termes elogiosos de La veritat sobre el cas Harry Quebert, la segona novel·la del suís Joël Dicker (Ginebra, 1985), i el cert és que, després de devorar les seves gairebé 700 pàgines, un no pot fer altra cosa que caure rendit al talent d’aquest jove escriptor, un mestre en mesclar ingredients ben diferents sense que el resultat sigui un pastitx indigest, i unir-se als milers de seguidors que ja han gaudit d’aquesta esplèndida història de difícil definició –¿és una història d’amor prohibit, el relat d’una amistat envejable, una novel·la negra d’inspiració clàssica? És tot això i molt més, també és un llibre iniciàtic a la vida en què la boxa i la literatura van de la mà amb naturalitat, una història sobre ambicions professionals i desitjos frustrats, sobre els conflictes morals dels habitants d’un poble de l’Amèrica profunda, personatges arrossegats per un destí cruel o marcats per la solitud malgrat estar envoltats de gent,…

I qui és aquest Harry Quebert que esmenta el títol? Doncs es tracta d’un escriptor de culte d’ençà que l’any 1975 va publicar la gran novel·la americana, Els orígens del mal, una obra basada en un amor impossible que va entusiasmar els lectors de l’època i que el va convertir en la gran esperança de les lletres del país. A finals dels anys 90 l’autor coneix Marcus Goldman, un jove estudiant que aspira a ser un gran escriptor com ell; així serà com en Quebert l’ajudarà en els seus inicis i intentarà ensenyar-li tot el que ell sap, modelant el seu talent amb mà ferma mentre l’acompanya en el difícil trànsit cap a la vida adulta. L’any 2008, però, en un moment de crisi creativa del seu pupil després d’un debut fulgurant, en Harry Quebert és acusat de la mort de Nola Kellergan, una adolescent veïna de la petita població d’Aurora (Nou Hampshire), lloc on l’escriptor es va instal·lar aquell llunyà estiu de mitjans dels setanta i amb qui va viure una història d’amor fins que la noia va desaparèixer d’un dia per l’altre. Així, en Goldman optarà per fer costat el seu amic i intentarà esbrinar què va succeir exactament aquell 30 d’agost de 1975, una investigació que s’anirà complicant sense remei mentre descobreix, atemorit, que a Aurora res no és el que sembla.

Guardonada amb alguns dels premis literaris més importants a França, La veritat sobre el cas Harry Quebert ha convençut a crítica i lectors (més de 750.000 exemplars venuts) i ha convertit Joël Dicker en l’escriptor de moda del moment, un triomfador a l’estil del seu personatge novel·lesc Marcus Goldman. La fortuna li somriu des que va topar amb el veterà Bernard de Fallois (l’editor que va confiar en les possibilitats d’èxit del seu llibre), i en el seu text hi intuïm elements de noms tan coneguts com John Irving, Philip Roth, Vladimir Nabòkov i fins i tot de la mítica sèrie televisiva Twin Peaks. Dicker no s’està de res en la confecció de la història, es mostra generós en aquest exercici metaliterari i proposa un interessant joc amb el lector, a qui converteix en còmplice d’aquesta trama ideada amb precisió maquiavèl·lica i carregada de sorpreses inquietants i nombrosos girs inesperats.

L'escriptor Joël Dicker
L’escriptor Joël Dicker

Així, La veritat sobre el cas Harry Quebert és un exemple de lectura perillosament absorbent, un relat sensacional que t’obliga a llegir com si no existís res més: el lector, el llibre, la història i 688 pàgines per treure’n l’entrellat. Per a aconseguir-ho, l’autor trenca les estructures narratives clàssiques, canvia amb habilitat de narrador segons li convé –la veritat es mostra esquiva, i cada personatge té el seu propi punt de vista sobre el què va passar–, barreja l’acció actual amb instants del passat –de l’ambient opressiu en un poble a mitjans dels setanta als dies previs a l’elecció de Barack Obama com a president dels Estats Units l’any 2008–, es qüestiona si la petita comunitat s’escandalitza més pel possible assassinat o per la perversa relació entre un adult i una menor, i hi inclou articles de la premsa per a criticar l’espectacle periodístic que sovint es genera al voltant d’un succés dramàtic, al mateix temps que ens ofereix fragments dels dos llibres clau en aquesta història: Els orígens del mal i El cas Harry Quebert. I tot això entre apassionades declaracions d’amor vers la literatura i certes pinzellades d’humor a mode de necessari bàlsam per a una història tan dramàtica com aquesta –amb les impagables converses telefòniques d’en Goldman amb la seva mare.

Joël Dicker estructura la seva novel·la en trenta-un capítols, un estrany compte enrere on trobem tots els consells per a escriure un gran llibre que en Quebert comparteix amb el seu deixeble. “Un bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s’acabi”, afirma el mestre en un moment determinat. I el cert és que el lector lamentarà molt finalitzar la lectura de La veritat sobre el cas Harry Quebert. No em creu? Faci’m cas i llegeixi les primeres quaranta pàgines del llibre; no el podrà deixar fins a acabar-lo i esbrinar la veritat de l’assumpte. Cregui’m: no se’n penedirà.

Títol: La veritat sobre el cas Harry Quebert
Autor: Joël Dicker
Editorial: La Campana
Traducció: Imma Falcó
Pàgines: 688 pàgines
Data de publicació: Juny 2013
ISBN: 9788496735859
Preu: 22,00 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé