Archivo de la etiqueta: Novel·la

Novetat editorial: Basat en una història real, de Delphine De Vigan

01-portada_basat-en-una-historia-real_oriol-sanchez-vaque_201608051023El límit entre realitat i ficció és un filó per a qualsevol escriptor, i així ho va veure Delphine De Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) quan va plantejar les bases de la seva darrera novel·la, Basat en una història real, un títol que ens podria fer pensar en una pel·lícula més de dissabte a la tarda, però que aquí és el punt de partida d’un pertorbador thriller psicològic que juga amb la veritat i la mentida i que estableix certs paral·lelismes amb el clàssic de Stephen King, Misery.

L'escriptora Delphine De Vigan, en una imatge promocional
L’escriptora Delphine De Vigan, en una imatge promocional

L’escriptora Delphine de Vigan es troba en una etapa de crisi creativa després de la publicació del seu llibre anterior, una obra autobiogràfica que la va convertir en el fenomen literari del moment. Ara, però, és incapaç d’escriure una sola línia amb cara i ulls, i serà just en aquest moment, enmig d’aquest mar de dubtes, quan apareixerà en la seva vida L., una dona inquietant que es guanya la vida escrivint biografies de celebrities. Així, L. es convertirà en la seva nova millor amiga, però poc a poc la relació es tornarà en una obsessió malaltissa.

Igual que el personatge homònim del seu nou relat, Delphine De Vigan es va convertir, ara fa 5 anys, en una escriptora d’èxit gràcies a la publicació de Res no s’oposa a la nit, en què reconstruïa la història de la seva mare. A Basat en una història real, De Vigan converteix en protagonista una escriptora que es fa amiga d’una dona tan seductora com misteriosa, una premiada novel·la (Premi Renaudot i Premi Goncourt des Lycéens) lloada tant per la crítica com pels lectors francesos i que ben aviat arribarà als cinemes de la mà de Roman Polanski, qui ja està treballant en la seva adaptació, amb Emmanuelle Segnier i Eva Green en els papers principals.

Títol: Basat en una història real
Autora: Delphine De Vigan
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Data de publicació: Octubre 2016
ISBN: 9788429775259
Pàgines: 352 pàgines
Preu: 24,90 €

Anuncios

EDICIONS DEL PIRATA: ELS COLORS CORSARIS

Vaig conèixer na Maria Grau, la propietària de l’editorial barcelonina Edicions del Pirata, el 2005 a través d’una altra editora. De seguida de tots els originals que li vaig enviar, en va seleccionar un, de fet l’únic que l’hi va interessar, ja que com ella em va confessar no li interessa pas la fantasia ni la ciència-ficció ni res semblant.

El llibre en qüestió és la novel·la infantil Un àngel a l’infern, la qual vaig escriure el seu dia per poder participar en un premi que no va guanyar, perquè el jurat em va informar que la veien per a un públic més adolescent. La història en qüestió tracta de l’adopció d’un nen víctima de la guerra dels Balcans, i també aprofundeix en el panorama de les ONG.

Dit això la novel·la es va publicar, es va presentar i fins i tot es va rellançar la proppassada tardor després de la meva tornada al mercat literari després de 7 anys en silenci, per motius purament laborals.

Per la meva professió d’escriptor he tractat amb centenars d’editors de tot el país, principalment de Catalunya, ja que habitualment escric en català encara que també ho faig en espanyol per encàrrec i tradueixo d’una llengua a una altra sense problemes; avantatges de ser llicenciat en Filologia Hispànica especialitzat en Català.

Edicions del Pirata, i per extensió la seva editora i líder Maria Grau, és una editorial atípica en el bon sentit de l’expressió. És una excel·lent persona en el tracte humà i una grandíssima coneixedora de la literatura infantil i juvenil. Els seus començaments al sector van ser editant revistes d’aquest gènere, però finalment es va llançar a l’aventura de crear el seu propi segell editorial. I gràcies als déus que el va portar a terme, per a benefici dels petits lectors i dels grans autors.

Les col·leccions d’aquesta editorial es classifiquen per colors, això és: Taronja per als lectors a partir de 7 anys, Groc a partir de 8, Verd a partir de 10 i Blau a partir 12. A part, disposa d’altres col·leccions per a altres edats (Petits Lectors i Petit Pirata a partir de 6 anys) i altres temàtiques (Talpirons, Els Brons, Comissari Llampec i el Servei de bruixeria de la Tina i la Mina).

Cal destacar que aquest segell editorial, referent a Catalunya, ha publicat llibres d’autors tan consagrats de la literatura infantil i juvenil com Miquel Desclot, Gabriel Janer Manila, Teresa Duran, Joaquim Carbó, Enric Larreula i Josep Gòrriz, entre molts d’altres.

En definitiva, una excel·lent editorial en mans d’una excepcional editora que ara, per raons de la vida mateixa, se’ns jubila encara que, per a goig de tots, un fill seu continuarà amb la missió literària que la seva mare va començar fa uns anys.

Octavi Franch

Mitjons llargs, de Maria Enrich

MITJONS LLARGS DE MARIA ENRICHMaria Enrich és d’una d’aquestes escriptores que es posen tard a escriure però que, immediatament, esdevenen estrelles de la literatura. El seu bagatge personal i professional, sempre tan a prop dels nens i nenes i de la mare natura, és a dir de la vida, n’han fet tota una persona de profit i molt interessant a nivell humà, es miri com es miri.

En aquest cas, ens toca analitzar literàriament l’escriptura de la novel·la infantil Mitjons llargs, publicada el 2014 per Barcanova. És el primer llibre llarg que he llegit de la Maria Enrich i la veritat és que m’he quedat amb ganes de llegir-ne més. Encara que la seva obra és principalment infantil-juvenil, queda clar que és una autora que, més tard o més d’hora, s’atrevirà amb la narrativa per a adults, ja sigui en format recull de relats o fins i tot amb una novel·la.

Mitjons llargs està basada en fets reals, en la pròpia experiència de la seva escriptora quan a començaments dels 60 va canviar el col·legi clàssic de monges per l’escola transgressora Mowgli, on absolutament tot era diferent; i en clau positiva per a tots, sobretot per a las nens i nenes que van tenir la sort d’estudiar-hi, de formar-s’hi com a persones. El títol és un dels elements físics que més destacaven del no-uniforme dels alumnes de l’escola: podien anar-hi vestits com volguessin, com si fossin a casa seva o al carrer amb els amics.

La protagonista de la novel·la és la Carme (abans Carmencita), una nena que creia que el món era d’una manera i descobreix, de retop, que tot el que li havien explicat als ancestrals religiosos amb fusta a les mans no era del tot cert. La revolució de la Carme no és només a nivell educatiu, sinó vital: comença a estimar la natura, descobreix l’amistat sana i sense perjudicis (fins i tot amb nens, encara que no hi hagi atracció sentimental), els esports col·lectius, la cultura en el seu idioma i el respecte recíproc amb els grans.

Amb un lèxic adequat i un estil narratiu àgil, eficaç i fresc, la Maria Enrich ens transporta a una època grisa però a un lloc ple de color. I aquests colors que es respiren a l’obra no només són fruit de la realitat que va viure, en directe, la seva autora, sinó que estan causats pel talent innat de la seva escriptora, la qual ja hauria hagut de guanyar un dels premis capçalera de narrativa infantil-juvenil del nostre país, com a mínim.


Continuo pensant que hauria d’escriure i publicar més, i no tan sols narrativa infantil-juvenil. Perquè quan un sap escriure tan bé, té l’obligació d’ajudar tots els lectors possibles; des dels nens de primària fins als avis dels geriàtrics.

En definitiva, una obra cabdal de la transició del nostre país escrita des de la distància de l’edat, justament en un temps en què estem vivint una nova revolució per tal d’esdevenir, plenament, un país amb la cultura, l’educació i la humanitat com a referents davant del món.

Títol: Mitjons Llargs
Autor: Maria Enrich
Editorial: Barcanova
Data publicació: març 2014
Pàgines: 128
Idioma: Català
Format: 14×21 ⁄ Tapa dura sense coberta. (cartoné)
Col·lecció: Antaviana Nova

Octavi Franch

Novetat editorial: Amaranta, de Care Santos

portada_amaranta_care-santos_201504081040

Si hi ha una època en què rebel·lar-se i qüestionar les imposicions familiars és una obligació, aquesta és evidentment l’adolescència. Així mateix pensa la protagonista de la darrera novel·la de Care Santos (Mataró, 1970), Amaranta, una història guanyadora del Premio Jaén de Narrativa Juvenil 2014 i que ara publica en català l’editorial Fanbooks, un relat sobre la llibertat d’escollir i decidir el propi camí i en què el primer amor es viu com una gran aventura.

L’Amaranta és l’única filla dels directors de BancaWorld, que tracten d’educar-la amb disciplina perquè segueixi amb el negoci familiar sense tenir en compte el seu principal desig: ser actriu de teatre, una idea que la família de la jove menysprea amb la prepotència dels qui estan acostumats a fer i desfer segons la seva voluntat. Els seus pares, a més, pretenen imposar-li un noi del seu mateix estatus social, el Sergi, però ella està més interessada en l’Ismael, un cambrer misteriós i atractiu. Lluny de resignar-se a un futur planificat pels seus progenitors, l’Amaranta lluitarà per trencar els esquemes del món en què ha crescut.

L'escriptora Care Santos, en una imatge promocional
L’escriptora Care Santos, en una imatge promocional

Amaranta significa el retorn a la literatura juvenil de Care Santos després de publicar Desig de xocolata, amb què l’any passat va guanyar el Premi Ramon Llull. Santos dóna aquí el protagonisme a aquells idealistes que creuen en una societat més justa i són capaços de desafiar els estereotips, personatges que coneixeran en primera persona els problemes de l’economia actual i el frau de les preferents, i tot enfocat cap als seus lectors preferits, els més joves. «Crec que escriure per a joves comporta assumir la responsabilitat de crear lectors. M’agrada pensar que al tancar un llibre meu els quedaran ganes d’obrir-ne un altre. Escric per aconseguir-ho», afirma esperançada l’escriptora mataronina.

Títol: Amaranta
Autora: Care Santos
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: Ficció
Pàgines: 232 pàgines
Data de publicació: Juny 2015
ISBN: 9788416297375
Preu: 15,95 €

Novetat editorial: Al vertigen, de Núria Perpinyà

???????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????

“Catalunya sense excursionisme i sense llibres no seria la Catalunya que és” afirma l’escriptora Núria Perpinyà (Lleida, 1961) quan parla de la seva darrera novel·la, Al vertigen, una història d’amor i d’aventures, i al mateix temps un bonic homenatge a l’alta muntanya, en què la gran protagonista de la trama és la passió irrefrenable que mostren els seus personatges principals per l’alpinisme.

El René treballa com a guarda del refugi Quesler, al bosc dels Tammarians. El seu dia a dia rutinari queda sacsejat quan apareix una dona amb evidents símptomes de congelació, la Irena. Des del primer instant el René s’abocarà en ajudar aquella desconeguda, i amb els seus tractaments aconseguirà retornar-li aquella vida que semblava escapar-se-li sense remei quan es van trobar; poc a poc, el guarda s’enamorarà de la misteriosa escaladora, qui decidirà quedar-se a viure al refugi per a exercir de guia per la zona, però conservarà secrets del seu passat que no facilitaran la relació entre ells.

L’escriptora lleidatana Núria Perpinyà
L’escriptora lleidatana Núria Perpinyà

Núria Perpinyà reprèn la seva carrera com a escriptora de ficció després de sis anys sense publicar cap llibre (Els privilegiats havia estat el darrer, l’any 2007); ara, després d’un llarg procés de documentació pel qual ha llegit més d’un centenar de biografies d’escaladors, arriba la seva cinquena novel·la, Al vertigen, en la qual ens proposa un passeig per una zona imaginària dels Pirineus on descobrirem un intens triangle amorós, una història en què els personatges, atrets per impulsos irrefrenables, es barregen amb alpinistes reals mentre conviden el lector a sentir “aquest vertigen que produeix el perill a la muntanya i també el vertigen de l’amor”, com relata Perpinyà.

Títol: Al vertigen
Autora: Núria Perpinyà
Editorial: Empúries
Pàgines: 400 pàgines
Data de publicació: Setembre 2013
ISBN: 9788497878692
Preu: 20,00 €


Entrevista: David Escamilla, escriptor que presenta la seva primera novel·la, Paraules d’amor.

“Paraules d’amor senzilles i tendres. No en sabíem més, teníem quinze anys”. ¿Qui no ha cantat aquests versos alguna vegada? Aquella cançó de Serrat parlava de l’amor de dos adolescents que el temps separa, una tendra història que ha acompanyat milers d’amors anònims i que David Escamilla ha transformat en una excel·lent novel·la, Paraules d’amor (Edicions 62), per mostrar-nos què va passar amb aquells joves enamorats. L’escriptor barceloní ha parlat amb Culturalia del seu llibre, de l’amor, de les nits a Bocaccio, dels anys 60 i 70 però, sobretot, de Barcelona, el gran personatge de la novel·la.

El llibre utilitza la cançó “Paraules d’amor” com a leitmotiv de la història. ¿No et feia por utilitzar una cançó que ha esdevingut tan important en la vida de tanta gent?

La por és la pitjor companya de viatge d’un escriptor. I concretament la cançó “Paraules d’amor” a mi mai no me n’ha fet gens, de por… Ben al contrari, em desperta una tendresa i un afecte infinit.

Quan va sorgir la idea d’aquesta agredolça història d’amor?

Des que jo vaig néixer. Serrat és el meu padrí de bateig, he anat a tots els seus concerts de Barcelona, i per a mi “Paraules d’amor”, que he sentit centenars de vegades, sempre ha representat un misteri, una porta mig tancada que volia obrir. La història tendra d’aquells dos jovenets que no en sabien més perquè només tenien quinze anys, aquell fràgil amor que la vida separa, però que al llarg del temps recorden i d’alguna manera la brasa de les carícies continua viva. Sempre he pensat que aquella lletra de cançó contenia la sinopsi d’una novel·la.

Defineixes Paraules d’amor com un conte, una faula de 300 pàgines. Per què? En tot cas és un conte molt trist, ¿no creus?

Els contes poden ser tristos o alegres, però el més important és que d’alguna manera ens facin de brúixola per navegar els oceans de la nostra experiència humana. I aquesta faula que he escrit ens parla de l’esperança i de la lluita a favor de tot allò que creiem que forma part intrínseca de nosaltres mateixos. No podem tirar la tovallola… Mai o gairebé mai!

En Joan Manuel Serrat ha llegit el llibre? Què en pensa, que hagis transformat la seva cançó en una novel·la?

I tant que l’ha llegit, en Serrat. De fet, el 28 de març va ser ell qui va presentar-me l’obra, amb l’Alcalde de Barcelona, en Xavier Trias. Serrat està content que la llavor de la seva cançó segueixi germinant noves idees i nous somnis. La vida creativa continua, i això sempre és símptoma de vitalitat i energia de llum.

Els protagonistes, el Ramon Miserachs i la Maria Riera, s’enamoren als quinze anys a Begur, un amor que sobreviu més de 40 anys a un destí que els maltracta. ¿Creus que pot existir una història com aquesta, que no es trenqui amb la distància?

La història de la Maria i el Ramon es trenca i es torna a refer, és com una mena de trencadís gaudinià. Perquè l’amor mai no és de marbre ni de pedra picada, no hi ha res d’absolut en el fet estimatori… Els grans sentiments sempre són trajectes llargs amb bitllet d’anada i de tornada…

A la novel·la trobem alguns artistes i intel·lectuals de l’època, com els membres de la Gauche Divine, Guillermina Motta, Oriol Maspons, Raimon, Ovidi Montllor,… ¿Volies fer un reconeixement especial a aquella generació d’artistes?

Senzillament he volgut posar-los a la novel·la perquè ells eren el paisatge habitual de la Barcelona i la Catalunya d’aquells anys. Perquè una ciutat com Barcelona té un urbanisme i una arquitectura que va molt més enllà de la feina feta pels arquitectes i els enginyers… Penso que la veritable ciutat la fan els seus homes i dones, la seva gent.

Al capítol “Una nit al Bocaccio” parles de com eren les nits en aquell local mític, lloc de reunió de músics, escriptors, directors de cinema, editors,… ¿Creus que un local com aquell, amb uns clients tan especials, només podia existir en uns temps tan dramàtics com els de la dictadura, exercint de refugi de la gent creativa?

En aquells anys el Bocaccio va ser una fantàstica i necessària realitat però, sincerament, penso que avui també caldria posar dempeus un local més o menys similar. Un Bocaccio del segle XXI podria ser un bon indret per perdre’s i per retrobar-se, entre amics, copes, complicitats i idees refrescants. Perquè no…

Al llibre també hi apareixen artistes com Dalí i Picasso conversant amb els dos protagonistes. ¿Ha estat divertit imaginar aquests encontres entre personatges reals i de ficció?

Portada del llibre Paraules d’amor

Ha estat divertit i estimulant a nivell creatiu. Quan construeixo diàlegs m’agrada posar-me en la pell dels qui conversen… I fer de Dalí o de Picasso durant unes hores m’ha semblat un exercici fantàstic.

La novel·la és també un homenatge a Barcelona, una ciutat que ha experimentat grans canvis en els darrers quaranta anys, canvis que mostres al llibre. Barcelona és un personatge més de la novel·la?

Barcelona, de fet, és el gran protagonista i el més gran personatge de tota aquesta novel·la. La ciutat s’ha transformat com ens hem transformat tots nosaltres… Només cal que obrim els calaixos que tots tenim a casa de fotos antigues… Tu t’has vist com eres amb cinc anys… I com ets ara? Doncs a la ciutat si fa no fa li ha passat al mateix. A tu i a mi ens han sortit arrugues, i a la ciutat li han sortit esquerdes.

A Paraules d’amor ens parles de la Barcelona d’avui i de la Barcelona d’ahir, dues ciutats molt diferents o molt semblants?

En el fons es tracta de la mateixa Barcelona, en essència. Tot i que ha canviat l’esperit de lluita i les il·lusions. Abans semblava que anàvem a millor, i avui en canvi la gent percep que anem d’alguna manera enrere…

Tinc entès que s’ha organitzat una ruta que visita aquells racons especials que esmentes a la novel·la, com la plaça Reial, la Via Laietana o el Parc de la Ciutadella. Què en penses? Ja has participat en alguna d’elles?

I tant que sí, jo ja he caminat la novel·la, ja he seguit els passos de la Maria i el Ramon, seguint la ruta que www.atrapalo.com ha dissenyat, la Ruta PARAULES D’AMOR. Us convido a caminar aquesta història d’amor, carrer a carrer i plaça a plaça… Emocions, sensacions i història en estat pur!

Un dels llocs més especials és el Cafè de l’Òpera, a les Rambles, que és on es trobava la parella en els primers anys de relació. També és un local especial per a tu?

Sí, a mi m’hi trobareu, si és que em voleu trobar, al Cafè de l’Opera, a Les Rambles, tot just davant del Gran Teatre del Liceu, assegut al final del local, a la darrera tauleta de l’esquerra. Escrivint, badant o senzillament fent un cafè…

El llibre mostra els aspectes més foscos de la dictadura a Barcelona, com les tortures a la comissaria de Via Laietana. Com ha estat el teu procés de documentació?

He llegit revistes, diaris i llibres que relaten fets reals i duríssims de la repressió policial d’aquells anys. I a la novel·la surten escenes absolutament versemblants, no me n’he inventat cap. Sembla literatura, però va ser vida real, vida cruel i salvatge!

La figura de Salvador Escamilla també és present en bona part de la novel·la. ¿Volies homenatjar la seva figura i la seva manera d’entendre la ràdio (ell presentava el programa Radioscope), amb programes amb públic i músics tocant en directe?

El meu estimat pare, en Salvador, va ser un dels protagonistes d’aquella Catalunya i d’aquells anys, i els seus programes de ràdio van representar finestres obertes a la cultura i a la llibertat de tants homes i dones que somiaven en colors en un món en blanc i negre. Ell hi havia de ser, ell va ser un dels catalitzadors de tota aquella meravellosa moguda.

Veient la resta de la teva bibliografia sembla que aquesta novel·la recull en ficció alguns dels diferents estudis/assajos que has escrit (hi trobem protagonistes d’altres llibres teus, com Serrat –Serrat, material sensible– i Salvador Escamilla –Bon dia Catalunya, Salvador Escamilla, 40 anys d’ofici–, també parles dels anys 60 i de Barcelona, temes que has abordat en Els millors anys de la nostra vida i Els secrets dels carrers de Barcelona). Paraules d’amor és una recapitulació en clau de novel·la de tot això?

Aquesta novel·la d’alguna manera és una forma d’expressar moltes intensitats i moltes sensacions que ja havia escrit en d’altres llibres anteriors. Una novel·la és un gènere tan obert i híbrid que et permet fer poesia, assaig, narrativa, biografia… I això és el que he procurat fer. Jugar amb tots els colors de la meva paleta d’escriptor/pintor.

Aquesta és la teva primera novel·la. Què t’ha semblat el teu debut? Ja tens pensada alguna altra història?

Estic prou satisfet d’aquesta primera aventura narrativa de llarga distància. I sí, ja estic pensant i donant-li voltes a una segona novel·la… La creativitat és un motor que quan s’encén ja no hi ha qui l’aturi!

Que no s’aturi la creativitat, doncs!

Títol: Paraules d’amor
Autor: David Escamilla
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 302
Data de publicació: Març 2012
Preu: 19,50 €

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé

Nova publicació: Tramuntana, de Xavier Moret

Una de les característiques principals de la novel•la policíaca, o de detectius, és que acostumen a formar part d’una sèrie de novel•les, històries que es poden llegir de forma independent, sense seguir necessàriament l’ordre cronològic en què van ser escrites, però que tenen com a nexe d’unió el protagonista principal, encarregat de resoldre el cas que l’ocupa, i, de vegades, també alguns personatges secundaris.

Fa tres mesos va aparèixer la nova aventura del detectiu Max Riera, un investigador alternatiu que va resoldre el seu primer cas l’any 1997 en la novel•la Qui paga mana, un personatge sorgit de la ment de l’escriptor Xavier Moret, i que després del seu debut va protagonitzar dos casos més (Zanzíbar pot esperar, l’any 2002, i L’home que adorava Janis Joplin, l’any 2004) abans de Tramuntana, a les llibreries des del passat mes de maig.

Xavier Moret

És estiu, i en Max Riera ha decidit buscar refugi per a aquests sufocants dies a l’Empordà, un lloc ideal per descansar i mandrejar sense cap mena de remordiment. La tranquil•litat del jove acaba quan el seu editor l’obliga a posar-se de nou a treballar. A més, l’aparició del cadàver d’una dona i l’encàrrec que rebrà per part d’una rossa espectacular faran que l’esperat descans estiuenc d’en Max quedi estroncat, i l’aboquin a una constant de mentides de difícil resolució.

Set anys després de la seva darrera aventura, Xavier Moret recupera el seu particular detectiu per Tramuntana; d’aquesta manera, l’escriptor deixa de banda els seus projectes sobre indrets més o menys coneguts que l’han portat a publicar llibres centrats en països llunyans com Islàndia (Islàndia, l’illa secreta, publicat l’any 2004) o paradisos més propers com la Costa Brava (Viatge per la Costa Brava, l’any 2008), viatges que l’han convertit en un reputat reporter en constant moviment pel món a la recerca de nous reportatges.

Títol: Tramuntana
Autor: Xavier Moret
Editorial: Empúries
Col•lecció: Narrativa
Pàgines: 300 pàgines
Data de publicació: 24/05/2011
ISBN: 9788497877220
Preu: 17,00€

Crítica literària: L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez

¿Com reaccionaríem si, passats uns quants anys, ens retrobéssim amb qui havia estat el nostre millor amic fent de captaire? Aquesta és la qüestió que es planteja Eduard Márquez al seu darrer llibre, L’últim dia abans de demà, una novel•la tant curta com intensa, un còctel de records, amor a qui en el passat vam estimar i melangia vers temps millors, de lectura obligatòria, i que aconsegueix captivar des de la primera pàgina.

Un fet real va inspirar Márquez a l’hora d’escriure aquesta novel•la: la casualitat (el destí?) va fer que un dia es trobés al Portal de l’Àngel aquell qui 20 anys abans havia estat el seu inseparable company d’adolescència, el Robert de la novel•la, un amic a qui la vida havia maltractat fins a convertir-lo en rodamón. En la realitat, l’autor va observar-lo en la distància i, malgrat els anys transcorreguts, hi va reconèixer aquell noi amb qui va créixer, però va quedar tant impactat que va ser incapaç d’apropar-s’hi. Així, doncs, amb aquest llibre l’autor imagina què hauria passat si s’hagués presentat davant seu, com hauria estat el retrobament dels dos amics, al mateix temps que passa comptes amb el passat.

L'autor Eduard Márquez

L’autor utilitza aquesta trobada fortuïta amb el vell amic com a pretext per enfrontar-se al passat que l’ha portat fins a aquí, que coneixerem amb l’ús constant del flashback com a recurs; d’aquesta manera, el protagonista viatjarà del tràgic present al passat, recordarà els temps d’escola catòlica, amb estrictes capellans – al capdavant dels quals hi trobarem l’inoblidable hermano Estruch –, uns moments de repressió que contrasten amb la llibertat viscuda en l’època universitària, instants d’experimentació amb les drogues, el rock’n’roll i la irrupció de la Francesca entre els dos amics. En aquest viatge a mig camí entre el present i el passat també hi haurà temps per enfrontar-se al món adult, en què haurà de deixar de banda els vells somnis literaris i enfrontar-se a la crua realitat.

L’amistat amb el Robert, els flirtejos amb la Francesca, els capellans que van marcar la seva infància, la família tradicional que pretén marcar el futur del seu fill, 623 grams presents en gairebé cada pàgina, les imprevisibles conseqüències que té pel protagonista incorporar un estrany del passat (què en queda de l’amic?) en el present, són els principals ingredients d’aquesta deliciosa (i dura) història que Márquez presenta en format de novel•la curta, d’estil auster, amb una prosa mesurada al detall, pròxima a la poesia, un text curt, escàs, estructurat en breus paràgrafs que faciliten la ràpida lectura d’aquesta emotiva història, fidel al “menys és més” que preconitza l’autor. Tota aquesta simplicitat aparent emmascara una història colpidora no exempta d’esperança, on fins i tot hi ha lloc pel món oníric de les drogues amb què coquetejà el protagonista en el passat.

L’estiu és l’època ideal per fer-se amb els clàssics best-sellers, però també és un moment perfecte per recuperar aquells textos que se’ns han escapat durant la temporada; si vostè encara no ha descobert L’últim dia abans de demà, aquest és el moment ideal per fer-ho.

Títol: L’últim dia abans de demà
Autor: Eduard Márquez
Editorial: Empúries
Pàgines: 150
ISBN: 9788497876858

____________________
Escrit per: Robert Martínez Colomé