Les “arts escèniques” deixen de ser una expressió forçada quan alleugen el component artificiós i es propaguen entre el públic per recrear-se amb ell.

Si l’artista entén que la seva obra no és un producte etiquetat i envasat al buit, l’espectador s’hi podrà atansar no només per mirar el preu o asegurar-se que no té efectes secundaris.

Quan el creador accepta que el seu treball és també una proposta, aquell que acudeix a la platea dirà la seva. I sense adonar-se’n, es trobarà ajudant el primer a ampliar l’enfocament. No només amb l’aplaudiment o amb el seu absentisme, sinó que farà notar a l’artífex que sumen esforços, com també bateguen alhora la il·lusió de tots dos vivint el fet escènic.

Aquest any, he vibrat a Tàrrega amb la irregularitat de la programació. M’ha desconcertat el desplegament de projectes diversos. He deixat de somiar mentre feia escenari amb les companyies. Hem crescut contrastant neguits i equilibrant emocions.

Deia la ballarina Claire Ducreux que “van caure al fang els prejudicis i les creences” i que “tan sols es va quedar la consciència de la meva ignorància.” Sense obrir la boca. Però desfilant amb gest exquisit pel Teatre Ateneu i engreixant l’abric de la seva delicada vagabunderia. Va ser per a nosaltres una “Refugiée Poétique” enmig d’una plaça targarina reconstruïda a l’escenari del solemne espai teatral. L’asil el trobà en les nostres ganes de vagarejar amb ella. I és que, més enllà de la gràcia de les seves acrobàcies i de la dolcesa del seu moviment corporal; més enllà fins i tot de la seva contemporània concepció etèria de la dansa, Ducreux aplica una saviesa escènica que commou: Perquè l’espectacle el fa amb el seu públic en sentit literal. I quan tria parella de ball, no busca lluir-se, sinó fer pinya: La ignorància de què ens parlava, llavors, s’esmuny i acaba al fang amb els seus moradors oficials.

Endinsant-me en la temptadora provocació escènica, arribo a “África” amb el meu mapa europeu del territori ben obert i l’escopeta carregada per si l’he de fer servir. Davant aquesta fera que rugeix amb subtilesa, tinc tres opcions: Prémer el gallet, sortir corrent o bé afluixar la corretja del salacot. Els papers queden repartits ràpidament: la Companyia de Luis Biasotto és la que dispara. Des del començament i disparant contra el procés de civilització (la fascinant domesticació d’un home en zebra); la dificultat de créixer pel llast constant del passat (les noies que intenten donar-se a conèixer mitjançant el que han estat al llarg de temps a la pista de ball, encertat plantejament sobre l’artista que també és persona); el procés d’emmascarament amb fang progressiu de dos individus sense entitat definida (terrorífic quadre plàstic que colpeix per la seva ambigüitat situant-se als límits de l’horror quotidià a través del “gore” escènic); l’afany de bandejar allò que ens impedeix avançar (la noia-pissarra voluntariosa però poc convincent); i, al final, les diferents “performances” queden lligades per una trama delirant i, ensems, coherent, que a més ironitza amb el cretinisme artístic del teatre avantguardista egocèntric. Surten corrents un grapat d’espectadors i ho fan seguint un “tempo” meravellós: progressivament al llarg de la representació. I afluixem la corretja els que ens quedem, encuriosits per l’astúcia de Biasotto guiant-nos quan pensàvem que volia que ens perdéssim.

La farsa i un intel·ligent desenvolupament del binomi espectacle-espai distingiren la Fundación Collado – Van Hoestenberghe i Piero Steiner amb el seu pla d’enderrocament de La Farinera per subministrar-nos, totxo a totxo, i amb una frescor de vegades insultant, la seva reflexió punyent sobre com les ciutats anul·len la capacitat de madurar de l’individu convertint-lo en poca cosa més que una instal·lació dependent i frustrada. A “Constructivo”, el perseverant Ernesto Collado i el desimbolt Piero Steiner juguen subtilment amb el procés creatiu qüestionant les seves regles més en voga recorrent a un eficaç humor fonamentat en la caricatura i el simplisme per entrellaçar-lo hàbilment amb un dispositiu complex quant al contingut del seu discurs (crític encara que pugui semblar pamfletari; molt interessant acostant art escènic i edificació urbana) però fallen en les formes a l’hora d’executar la metateatralitat dels seus personatges (poc definits) i quan mostren l’artifici de la seva posada en escena (a mig gas per la manca de fermesa de la seva estructura narrativa).

per Juan Marea

La Fira de Tàrrega es va celebrar de l’11 al 14 de setembre.
http://www.firatarrega.cat/

Steiner submís i Collado sotmès